Experimentar des de la tradició

Aquest és el meu dar­rer D’ara i d’aquí. El pròxim suple­ment Cul­tura serà el dar­rer i es tan­carà un cicle en què des de la com­pli­ci­tat de tres peri­o­dis­tes, la Montse Fri­sach, la Maria Palau i jo mateix, hem inten­tat, al nos­tre torn, com­pli­ci­tats amb el món de l’art: afi­ci­o­nats, artis­tes, docents, gale­ris­tes i també el lec­tor de caire gene­ra­lista, però inquiet pel que fa a tota mena d’expres­si­ons cul­tu­rals i artísti­ques. El con­cepte de D’ara i d’aquí ve de la volun­tat de reflec­tir l’entorn cre­a­tiu sense gai­res pre­ju­di­cis. Oberts a fer un tre­ball de pro­xi­mi­tat i de difusió periodística. És a dir, trac­tar tant d’essències com dar­re­res tendències, de pin­tura o de suports cre­a­tius aca­bats d’inven­tar.

En aquesta dar­rera tra­mesa, un pin­tor d’una gene­ració, que ara té qua­ranta i tants anys i que ja va néixer artísti­ca­ment quan la pin­tura ja se l’havia matat, clo­nat i res­sus­ci­tat. David Casals és un pin­tor de clas­si­cisme con­tem­po­rani. D’esti­mació pels pin­zells, però com tot els autèntics artis­tes, no com un estri de pulsió automàtica i rutinària, sinó com un apèndix dels seu cer­vell i sen­ti­ment.

Dèiem que el pin­tor de Cen­te­lles és amant dels vells suports i gèneres tra­di­ci­o­nals. I envol­tat de natura com sem­pre ha vis­cut, el pai­satge ha estat un dels seus refe­rents pictòrics. Si bé els seus pai­sat­ges ja tenien alguna cosa d’inqui­e­tud. De dia bo, de nit pri­ma­ve­ral o de cap­ves­pre poètic, però que amaga un fet inquiet que està a punt de pas­sar. Sen­sació que trenca el com­po­nent bucòlic tra­di­ci­o­nal del pai­satge.

Sense trair una línia de tre­ball, David Casals pre­senta a la vete­rana gale­ria Anquin’s de Reus Pai­sat­ges sonors (Cam­po­a­mor, 2. Fins al 5 de maig), un intent d’anar més enllà del pre­text pictòric i que­dar-se només en el gest i el color, l’autèntica essència de la pin­tura. El títol de la mos­tra prové de l’asso­ci­ació men­tal que va fer quan va sen­tir par­lar per la ràdio sobre la manera de com­pon­dre un tema musi­cal per capes. “Vaig pen­sar que la meva manera de pin­tar era aquesta, vaig cons­truint una capa sobre una altra.” Pot­ser per això el seu desig en aques­tes dar­re­res obres d’aban­do­nar el refe­rent físic per inci­dir en el color no acaba de fer-se rea­li­tat. Hi ha una força encara en l’artista que li impe­deix no evo­car una escena real tot i que intenti emmas­ca­rar la rea­li­tat amb tona­li­tats inver­sem­blants com els cels i les aigües roses. “Colors àcids”, els ano­mena.

Aquesta apa­rent­ment con­tra­dicció de voler des­fer-se d’allò que forma part de la seva càrrega artística també s’expressa en la recu­pe­ració de la figura que havia aban­do­nat feia temps. És clar que en la seva obra les per­so­nes solen ser una capa més de l’estruc­tura del qua­dre, així com també les cons­truc­ci­ons. Figu­res i edi­fi­cis són part del pai­satge i tot ple­gat un con­junt d’ele­ments per fer moure i trans­for­mar el color. Cadas­cuna de les peces prin­ci­pals de la mos­tra, per inci­dir en la seva uni­tat, por­ten el mateix nom que l’expo­sició, només es dife­ren­cien pel número que se li atri­bu­eix a cadas­cuna. A la mos­tra hi ha obres de petit for­mat que per inci­dir més en aquesta volun­tat de des­cons­truir el pai­satge només en pren frag­ments.

Per arri­bar al que creu una etapa més de la seva obra, Casals va expe­ri­men­tar –un cop més aquest procés tan seu d’expe­ri­men­tar pre­nent com a referència ele­ments tra­di­ci­o­nals– pri­mer amb natu­res mor­tes que el van aju­dar en les com­po­si­ci­ons i després amb els pai­sat­ges amb car­bo­net.