dansa

L’erupció penetra

En la tercera edició del Festival Sismògraf d’Olot, les propostes de dansa amplien el radi i, a més de la connexió amb el públic, s’aborda un món més hermètic

Vero Cendoya ha estrenat ‘C.O.S.’, un clam contra el tractament que reben els refugiats a Grècia
‘Labranza kids’ integra els moviments del pagès a l’hort, ara amb la intervenció dels més petits

El Sismògraf, que acaba avui amb la tradicional explosió de dansa al parc, va recuperant coreografies més complexes, amb una dosi d’abstracció més elevada, per oferir una paleta coreogràfica que s’identifiqui més fàcilment amb la varietat i la transversalitat de la dansa a Catalunya. L’erupció d’aquest any pels teatres i els carrers d’Olot, amb un ampli ventall d’estrenes i coproduccions, ha penetrat amb més profunditat en les diverses capes de públic, ja que hi hem trobat des d’una dansa directa i performàtica, que volia connectar i experimentar amb el públic, fins a un moviment més abstracte, de descoberta íntima, que permetia una conceptualització més interior.

El Sismògraf va arrencar amb el propòsit de convèncer els programadors que la dansa és una disciplina molt més amable i dinàmica del que creien. Per això, en aquella primera edició del 2016 van sovintejar propostes divertides, de celebració del ball com un fet comunitari. Ara que ja ha aconseguit trencar la visió de disciplina hermètica, pot abordar peces de més complexitat, amb un grau metafòric més profund –un viatge que ja van insinuar en l’edició passada amb les peces de Joan Vergés, per exemple–. El festival manté ben present la necessitat de connectar a través de l’experiència tant programadors com públic.

Com en el Terrassa Noves Tendències, l’èxit de convocatòria obliga a plantejar-se un cert creixement. El nombre reduït de sessions d’espectacles de poc aforament limita la capacitat del públic per assistir-hi. Tenint en compte que ja mobilitza un centenar de programadors, que es mouen (sobretot divendres) en un circuit únic, l’espectador puntual acaba tenint dificultats per aconseguir assistir-hi. És un èxit d’ocupació que demana que l’equip motivat i infatigable del festival plantegi circuits paral·lels amb més sessions dels espectacles de menys aforament. El treball de formació i seducció envers el programador és constant i permet que, de mica en mica, es vagin formant fràgils gires pel territori. En aquest sentit, el Sismògraf es revela com una peça clau en el pla d’impuls de la dansa de Catalunya, que lidera el Departament de Cultura, amb les associacions de companyies i de ballarins. Sobta, però, que no s’inclogui la Producció Nacional de Dansa dins del festival, un èxit que ha permès construir una gira de prop de 30 funcions arreu del territori, un fet que es pot qualificar d’inèdit, fins ara.La Compagnie Didier Théron ha impactat pels carrers d’Olot –amb Air, divendres a la tarda a la plaça Major, i amb La grande phrase, ahir pels carrers del centre– amb uns ballarins que lluïen un vestuari molt característic. Inflats, com les escultures de Botero, evocant el moviment pendular dels jugadors de Subbuteo, generaven una divertida estranyesa. A Air, evitaven la creació de personatges i el joc entre els integrants del quartet o amb el públic. Per sort, l’espai i el públic sí que entrava en la provocació a La grande phrase. Aquell volum pels carrers de vianants, plens de gent, era una notable oportunitat de joc. I l’aprofitaven, tot i que amb el seu posat fred. Els moviments limitats, que els suposaven un desgast físic notable tot i que aparentment haguessin de flotar com un globus d’heli, podrien evocar els d’una criatura quan arrenca a caminar amb un equilibri inestable. En comptes de jugar en clau d’humor, però, preferien mantenir-se en un espai d’abstracció de coreografia col·lectiva i de món interior.

També Lipi Hernández parteix d’una peça introspectiva. Aconsegueix sumar en un mateix treball veus amb tanta personalitat com Laila Tafur, Juan Carlos Lérida i Manuel Rodríguez (tots tres amb universos propis com la dansa performàtica, el flamenc contemporani i el moviment KOVA dels de La Veronal, respectivament) per incitar-los a formar part d’un mateix caos. Mol·leculari transmet, des d’una notable abstracció, la relació entre l’individu i el grup: com una idea d’un ballarí transmuta en els cossos dels altres. El simple joc infantil del rei, traslladat a la dansa, amb una necessitat imperiosa d’escoltar-se i reaccionar sense paraules, només mirant-se, per anar abordant els diversos quadres. A la plaça de braus, amb el públic envoltant-los pels quatre costats, es comprovava que, tot i la diferent concepció de moviment, tots acaben sumant en aquesta mena de cosmos profund. Quan la frase coreogràfica aconseguia sortir de l’atzucac, s’observava una joia en els ballarins, extenuats per un moviment ampli, cobrint diagonals, i alternant la verticalitat amb l’horitzontalitat i evitant el contacte entre ells.

Vero Cendoya ja va presentar com a projecte al Sismògraf de l’any passat una idea que sorgia des de la ràbia més profunda arran del pas per un camp de refugiats a Grècia com a voluntària. Cendoya hi va comprovar que l’exèrcit grec tracta millor els gossos que els ciutadans exiliats. Això la va dur a construir un espectacle com a denúncia amb la seva companyia. Amb la participació de la seva mascota i amb l’estètica del càmping, però amb una amargor molt més profunda que en aquell tragicòmic If (últim desig) a l’Atrium, intenta despertar una consciència que vol ser còmplice amb la víctima. La peça té moments consistents, però encara ha d’aprendre a tensar les escenes amb el gos, que, tot i que aparents, no semblen imprescindibles per a C.O.S. En un moment en què el poder tapa la queixa sota l’estigma de la vulnerabilitat i de la por, calen espectacles valents com aquest, però que tradueixin millor aquella ràbia en un clam contundent. Sí que s’hi arriba al final, a cops de cassola, reivindicant manifestacions setmanals cada dissabte a la tarda a la plaça de Catalunya i sense cap idea concreta a denunciar, agermanant-les en una gran causa.

Roberto Oliván va ser la darrera sacsejada de la nit de divendres, amb una peça que s’intueix que es veurà pel Grec. Cuculand souvenir aplega l’espectacularitat del circ (tant per objectes com ara el balancí i la corda com per una coreografia molt física, àgil i espectacular, que contrasta amb els solos en què es mira d’aprofundir). La trama, que planteja la reivindicació del jo més íntim per sobre de les modes i del món fàcil de l’aparença, és intermitent. Com si un Siri futur modifiqués el comportament d’un humà, sense que sàpiga aturar-ho. Si bé l’espai és molt suggeridor i sempre canviant, s’insisteix en una il·luminació que recorda els números dels primers rellotges Casio, que han envellit massa per transportar-nos al futur. Sí que funcionen les pantalles fragmentades i la llanterna màgica que projecta emoticones hipnòticament.

D’ahir al matí, cal destaca el treball breu de Labranza kids, la versió de dansa participativa amb canalla. Els del Colectivo Lamajara han aconseguit no només traslladar el gust pel ball, sinó també donar un ritme i una ruralitat al quadre, sense haver de recórrer a les reiteracions. La dansa, com la feina a l’hort –la coreografia integra els moviments del pagès–, té tempos lents i ràpids. I, al final, disfrutar del ball és el millor dels reclams. Llarga vida al Sismògraf!

La dansa, un espai Schengen

Esther Vendrell, estudiosa especialitzada en dansa, defineix la dansa a Catalunya com un espai Schengen, una terra d’acollida que és, a la vegada, un lloc des d’on els ballarins agafen l’avió per aprendre i professionalitzar-se en centres i companyies d’arreu d’Europa. Tota aquesta generació de nous coreògrafs coincideix en el viatge cap a altres punts d’Europa com a motor de la seva formació i de la creació del llenguatge artístic. El Sismògraf, en aquest cas, fa palès que en els últims anys hi ha hagut un veritable terratrèmol en el sector. Des que es va recollir la memòria de la dansa a Catalunya, el 2012, en l’exposició Arts del moviment. Dansa a Catalunya (1966-2012), s’ha viscut un veritable trasbals. Perquè hi ha molts noms que s’han desfet o que han evolucionat cap a nous formats i, sobretot, perquè hi ha una nova generació de ballarins que pica amb força, tant en els espais convencionals com en altres ubicacions i centres d’atenció. La transversalitat ha arribat per quedar-se, també en l’art del moviment. És per això que el ball combina tan bé amb el circ –enguany el Sismògraf hi dedica una atenció especial–, amb l’art performàtica, amb les arts plàstiques i amb el teatre.

El Sismògraf, any rere any, va eixamplant el seu abast. Si el 2016 costava trobar-hi premsa o programadors que no pertanyessin al pinyol de la dansa, cada cop és més habitual veure-hi nous públics i programadors d’un abast més ampli. En són un bon exemple els programadors dels centres cívics de Barcelona, que, gràcies al programa Barcelona Districte Cultural, van coneixent de primera mà les novetats que es presenten en els festivals estratègics. Si aquesta setmana han passat pel de dansa a Olot, la setmana passada se’ls va veure per la mostra d’Igualada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.