Autohomenatge

Aquest és el meu darrer article en aquest suplement. El Cultura deixa de sortir després de gairebé trenta anys de ser un referent dels suplements en català a la premsa escrita. No ho dic només jo des d’una visió paternalista, ho diuen molts lectors, editors i autors.

No m’agrada parlar de mi, ni en els articles ni en les novel·les que he publicat. Respecto l’autoficció quan està justificada, però prefereixo inventar, crear del no-res o dels referents que qualsevol pot tenir, no de les meves experiències personals, perquè dubto que siguin interessants o no més que les de qualsevol. Però avui em faré un homenatge i explicaré la meva trajectòria professional.

Vaig començar a treballar a l’Avui el febrer del 1986 fent suplències com a auxiliar de redacció. Amb el temps vaig anar ampliant les tasques fins que vaig començar a cobrir el que se’n deia les pàgines de Gent. Un dels primers articles va ser sobre la presentació d’una col·lecció de mitges al Cercle del Liceu, entre redactores de revistes del cor... Ho admeto, anava més desorientat que un pet en un jacuzzi.

Amb els anys vaig passar per la secció d’Opinió –editant articles–, per la de suplements –com el DDD...–, per la de Societat i la de Cultura, abans d’entrar, fa 16 o 17 anys, al Cultura, fent parella de fet des d’aleshores amb David Castillo.

A les tasques d’edició i organització del suplement que sempre he fet, hi vaig afegir crítiques i sèries d’articles. Tal com raja va ser la sèrie més llarga (de setembre del 1999 a juliol del 2005) i eclèctica: amb l’excusa d’algun llibre, parlava del que volia. Soc cap quadrat, per això m’ha agradat enriquir-me de l’esperit anàrquic del Castillo i per això hem estat un bon tàndem, per l’equilibri natural que mantenim. I editant tants i tan bons col·laboradors he après molt i també els ho agraeixo.

Després vaig fer altres sèries d’una sola temporada amb coordenades fixes: la brevetat, l’humor, l’esperit lúdic i l’actualitat reflexiva del món editorial: Àtic Segona (filosofia irreverent de butxaca partint d’una cita cèlebre i signat amb el pseudònim Mateu Lego), Lliçonetres (un taller d’escriptura sarcàstic), I si...?, Avui toca... i Floritures (amb l’excusa del món de les flors i les plantes). Un dia em vaig quedar sense espai per a una sèrie fixa i ja no vaig pensar a recuperar el repte... Els darrers anys, però, he reivindicat la literatura infantil i juvenil, cosa que podré seguir fent en el suplement La República, per cert.

Ja només em queda agrair-vos que hi sigueu, benvolguts lectors, donant sentit a la nostra feina, a la nostra vida. Salut, República i bones lectures!