“Volem donar valor al passat industrial de Vilassar de Mar”

La idea era catalogar les fàbriques que havien existit, que aquesta publicació quedés com a document de consulta per donar valor al passat industrial de Vilassar de Mar. Volíem interpel·lar l’administració pública perquè doni a aquest període històric la importància que es mereix. Aquesta recerca ha estat el primer pas, però n’hi hauria d’haver més.

A Lacol fa temps que ens interessa aquest tema. Vam estar molt implicats en el procés de Can Batlló, un recinte fabril del barri de la Bordeta, a Barcelona. Jo soc de Vilassar, coneixia la beca Ernest Lluch i sabia que hi havia molt poca informació sobre el patrimoni industrial al municipi.

La nostra primera idea era fer un treball més gràfic, fitxes per penjar en un web. A l’Ajuntament ens van dir que s’havia de publicar en un llibre i la idea va anar evolucionant.

Als anys seixanta el secretari municipal es va desfer de molts documents que no estaven enquadernats i ens vam trobar un buit. A partir d’alguns articles publicats i els pocs estudis previs, vam anar seguint les fonts d’informació. Vam recórrer a l’arxiu municipal, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i al de Foment del Treball. Hem trobat algunes dades als anuncis publicitaris dels antics programes de festa major i en revistes especialitzades. També hem pogut parlar amb persones que havien treballat en fàbriques.

Han estat tres anys de recerca. La manca d’informació ha alentit el procés.

Comença el 1827, quan es registra la primera fàbrica, i es tanca el 1960, quan s’aproven els planejaments urbanístics del Maresme sud i el planejament urbanístic municipal, que té com a directriu treure la indústria del nucli urbà i no permetre l’ampliació de la que ja hi és. És també un moment de crisi que provoca el tancament de moltes fàbriques. El recorregut històric del llibre va una mica més enrere per contextualitzar la industrialització a Vilassar.

Les primeres són petites fàbriques anomenades “quadres” que s’instal·len a les plantes baixes dels habitatges. L’arribada del vapor, l’any 1844, fa que es necessitin edificis adequats per acollir-les. El ferrocarril no arriba fins al 1848.

La industrialització va comportar la construcció d’un nucli urbà més compacte i va anar acompanyada d’un creixement urbanístic. Els testimonis que hem trobat ens expliquen que molta gent anava a treballar a les fàbriques i quan plegaven, si encara era de dia, treballaven a l’hort que tenien.

Majoritàriament eren indústries tèxtils i algunes d’espècies, com la fàbrica Dani, que encara funciona. També n’hi havia de begudes carbòniques, que durant un temps es van posar de moda, i fàbriques de gel. El tèxtil comença amb filats i teixits. Més endavant el filat va desaparèixer i a l’entorn de la fàbrica de teixit en van sorgir d’altres de blanqueig o de tint que feien l’acabat del producte.

Hi ha dos moments. El primer seria a l’entorn del 1850, quan un 48% de la població estava ocupada en fàbriques. Al cap de pocs anys va caure en picat pel moment polític i la falta d’inversions. Més tard, al tombant del segle, hi ha un segon repunt, tot i que no hi ha tantes fàbriques, però les que queden són indústries consolidades i en creixement.

En un principi va ser un creixement equilibrat, al mateix ritme. A partir dels anys seixanta, amb la indústria en decadència, el creixement demogràfic és molt més gran. Això va frenar la proliferació d’indústries, per la demanda de sòl residencial.

Gairebé no en queda res. Durant un temps aquestes fàbriques, algunes situades dins del nucli urbà, es van mantenir i van canviar d’usos, però d’uns anys ençà la majoria han anat desapareixent. A partir dels anys seixanta van començar a ser enderrocades perquè als mateixos industrials els era més rendible convertir el terreny en residencial i l’empresa es convertia en promotora d’habitatges. Gairebé sempre a tots els llocs on hi havia hagut fàbriques ara hi ha habitatges. No hi ha hagut prou voluntat política de preservació ni tampoc moviment veïnal disposat a salvar aquest patrimoni.