Dona rebel al Caucas
El D’A Film Festival acull la presentació de ‘Dede’, pel·lícula de debut de Mariam Khatchvani inspirada en la història de la seva àvia en un poblet remot de Geòrgia
L’enorme distància que hem de recórrer encara en la igualtat de gènere, evidenciada per la recent sentència de La Manada, és superada per la de la comunitat d’Ushguli, a la regió de Svanètia, a les muntanyes del Caucas. A principis dels anys noranta encara s’hi practicava la tradició del segrest de dones per casar-s’hi, i la cineasta Mariam Khatchvani, nascuda en aquest poblet, en podria haver estat perfectament una víctima. Però no va ser així, i després d’estudiar cinema a la Universitat de Tbilisi, s’ha convertit en una nova directora d’aquesta exòtica cinematografia, que els darrers anys ha donat lloc a títols notables com ara Mandarins i Corn island.
Xerraire, riallera i plena d’energia, Mariam Khatchvani ha passat per la secció Talents del D’A Film Fest per presentar la seva opera prima, Dede, que s’estrenarà als cinemes l’1 de juny després de guanyar premis a Karlovy Vary i Montpeller, entre altres festivals. “Em vaig inspirar en la història de la meva àvia que va passar fa temps –explica en una entrevista a El Punt Avui–, però fins fa deu anys, el segrest de dones per casar-se era encara molt popular, moltes famílies han patit la mateixa història. Per això vaig decidir fer una pel·lícula sobre la vida al meu poble, situat a Ushguli. És molt dur viure allà, amb aquestes tradicions, però al mateix temps Svanètia és molt bonic.”
Drama i bellesa
Rodada amb molts actors no professionals, Dede relata la història de Dina (Natia Vibliani), una bella jove d’un poblet de la regió de Svanètia a qui el seu pare ha promès amb un jove del poble contra la seva voluntat. Quan ell torna de la guerra, Dina s’enamora d’un dels seus amics i fuig amb ell (George Babluani, l’únic actor professional de l’elenc). La seva dramàtica lluita contra les tradicions contrasta amb l’espectacular bellesa del poble i les muntanyes. De fet, les torres medievals, els castells i les esglésies de l’Alt Ushguli són patrimoni de la humanitat per la Unesco. “Volia ser realista explicant aquesta història i, al mateix temps, mostrar la bellesa –diu la directora–. La vida és així, hi ha bellesa i coses lletges, i volia mostrar les dues cares, el que és bo i el que és dolent. Per això tampoc hi ha herois ni antiherois.”
La protagonista és una dona que es rebel·la contra les injustes tradicions ancestrals. “Les dones són molt fortes, no només al meu poble, a tot arreu –comenta Mariam Khatchvani–, però que siguin fortes no vol dir que puguin decidir sobre la seva pròpia vida. Actualment està canviant, poden prendre més decisions, però malauradament, la mentalitat és la mateixa. A Svanètia no segresten dones, perquè si ho fan, van a la presó, però quan jo tenia 20 anys era una bogeria, qualsevol desconegut et podia segrestar i t’hi havies de casar. Les lleis que amenacen presó per als segrestadors eviten que es faci.”
Hiverns durs
Ushguli ja no és el que era. “Avui en dia el meu poble és molt turístic, hi ha hostals que s’omplen a l’estiu, quan el clima és molt bo, però a l’hivern és molt dur, hi neva molt, i les carreteres estan tancades pel risc d’allaus. Viure-hi a l’hivern és molt difícil, si tens nens i necessites medecines o un metge, fins i tot poden morir.”
La major part dels diàlegs de la pel·lícula són en svanetià. “A Geòrgia es parlen tres llengües, i l’svanetià és la més antiga –comenta la directora–. També es parla el georgià, la llengua oficial, i el mingrelià. Només queden unes deu mil persones que parlen svanetià, les noves generacions no l’utilitzen. No s’estudia a l’escola, s’estudia georgià. Els nens petits que surten al meu film ja no el parlen.”La intenció, en fer aquesta pel·lícula, també ha estat mostrar al món Svanètia i preservar la memòria de la seva llengua i cultura. “El cinema és millor que els llibres, el millor mitjà que pots utilitzar si vols dir alguna cosa”, opina. Ella va créixer al poble i no va tenir contacte amb el cinema fins que va ser gran. “Vaig anar a estudiar dret a la universitat de Tbilissi, la capital de Geòrgia. Llegint un llibre sobre la història de Svanètia, vaig pensar que mai s’havia fet una pel·lícula sobre la meva regió i estaria bé fer-la.” Va acabar estudiant cinema, tot i que “va resultar difícil venint d’un poble”, entre joves de les classes benestants. “Al principi no parlava, sentia molta vergonya, em va resultar molt dur. De fet, no em van donar el títol, vaig suspendre amb la nota més baixa de la promoció, un 3 sobre 10”. Però les dones de Svanètia són fortes, ja ho ha advertit, i, a punt de complir 32 anys (demà mateix), ha esdevingut una jove talent d’una petita i llunyana cinematografia que amb el seu primer llargmetratge ha guanyat diversos guardons internacionals.
