“No m’agrada la música que no tingui cor, una arrel, ni ànima”

Vam arribar aquí el 2005. La meva madrastra és de Sabadell, però vam fer una volta per Osona i el Ripollès, ens en vam enamorar i aquí estem. Ja fa uns 13 anys que hi visc. Ara ja he fet arrel, però tinc ganes de viatjar i de moure’m pel món.

He tingut èpoques fortes de voler tornar i descobrir les arrels, però ja està superat.

Crec que sí, sempre hem tingut molta música a casa, he sigut un nen hiperactiu que volia fer coses i la música sempre m’ha cridat. Quan tenia 9 i 12 anys, amb l’MTV m’hi passava hores mirant videoclips flipant amb les cançons de tot tipus, sobretot del pop de merda...

Sí [riu]. És com menjar pizzes Tarradellas, són barates en menges els diumenges, però un altre dia has d’anar al restaurant, pagant més, però amb una qualitat millor.

Ara en visc, tot i que costa arribar a finals de mes. Sabia que voldria dedicar-m’hi des que vaig agafar una guitarra. Cantar sempre ho he fet des de petit, ja en una coral a Irlanda, i ho vaig recuperar a l’adolescència tocant al carrer aquí a Rupit. Vaig fer uns anys de preparació, per donar-me temps per escriure, vaig fer dos anys de teatre musical a Barcelona, un any d’estudiar nàutica a l’Ametlla de Mar que va ser un fracàs... De fet va ser quan vaig decidir que volia anar cap al món de les arts.

Sí. Veu, guitarra, una mica d’harmònica, ukelele... I amb ganes d’estudiar, perquè hi ha coses molt bàsiques que m’he saltat. Vaig començar amb els vídeos de com tocar Wonderwall d’Oasis, el típic, però hi ha parts de la guitarra que encara no sé com es diuen després de deu anys de tocar-la.

No va ser conscient, sinó un procés molt natural. Vaig aprendre a tocar al carrer, com m’ho recorden els de Rupit dient-me com he millorat [riu], i després toques a la festa major d’aquí, la de Cantonigròs, des de Vic hi ha moltes ajudes a grups nous com el Vic Jove, etc. Entrar al circuit implica picar molta pedra, fer bolos, tocar en bars on ningú t’escolta, et fas un nom, fas contactes i fa tres anys vaig gravar un EP, Crowded by Silence, vam poder fer una mica de soroll i les crítiques van ser bones.

També és un procés natural. Vam fer un Verkami per recaptar diners i amb la banda The Last Minut Soldiers feia anys que tocàvem. Amb l’ajuda de la discogràfica Great Canyon Records , de la Joana Serrat i el David Giménez, vam tirar endavant i gravar en tres dies. Estic supercontent del disc Off The Beaten Track , va ser un procés d’aprenentatge, de veure com cançons petites fetes a casa sis persones se les feien seves, les convertien i les feien grans.

Encara falta, tot i que estic escrivint temes. He de veure cap on he d’anar perquè hi ha temes de tot tipus.

Jo vull tocar de tot. Si pogués tenir tota la inspiració del món faria un disc croonero tipus Frank Sinatra; un de rock and roll tipus Pearl Jam o Foo Fighters, o molts d’altres. Però és veritat que en aquest disc que he fet hi ha temes d’arrels tipus Bob Dylan, minimalistes, i hi ha trossos de psicodèlia on se’ns en va anar una mica l’olla; o un tema que s’assembla al Jack Johnson. Hi ha molts estils diferents dins el disc. M’agradaria ser un artista que pogués fer un disc de folk, un de funky, rock, o disco... és igual, on em porti la música.

No m’agrada la música que no tingui cor, una arrel, ni ànima. No m’agradava el reggaeton, de moda, però m’encanta la cumbia i és d’on ve el reggaeton i ara n’hi ha, de reggaeton, que em flipen perquè estan fets amb consciència, cor i hi ha una arrel. El d’ara no m’agrada perquè és de plàstic industrial, igual que el pop, el rock o el folk barat. Hi ha molts cantautors que escolto que no me’ls crec i, per tant, no m’interessen.

Vinc d’Irlanda del Nord, de família catòlica i [riu] m’encanta patir. Ara seriosament, ho visc com a català, d’Osona i de camp, perquè fa més anys que soc aquí que no pas allà. Em faig un fart de fer córrer la veu perquè no s’entri en la trampa de la violència. Veig esperança perquè a Irlanda va haver-hi 30 anys de guerra civil i això aquí no hi és. És molt català fer les coses ben fetes, ser persona, tenir paciència. Em sento independentista.