Evolució o retrocés?

Avui ens hem d’aco­mi­a­dar d’aquest històric suple­ment Cul­tura. Forma una part activa de la meva vida des del 29 de febrer del 1984 quan, gràcies a una empenta deci­dida de Fran­cesc Par­ce­ri­sas, hi vaig publi­car el pri­mer arti­cle, sobre Her­man Mel­vi­lle. La pura veri­tat és que encara no me’n faig càrrec del tot de la seva des­a­pa­rició. La com­pli­ci­tat de pac­tar els arti­cles i els temes a trac­tar amb en David Cas­ti­llo –O Cap­tain! My Cap­tain!–.  La delícia del tracte amb Lluís Llort, que ha fet dige­ri­ble el meu català de West Virgínia i ha posat en solfa el for­mat final.  A ells dos, mol­tes gràcies, de tot cor. He cres­cut al seu cos­tat. A la direcció del diari, gràcies també pel pri­vi­legi de comp­tar amb mi com a col·labo­ra­dor fix. I gràcies als lec­tors que m’han acom­pa­nyat.

La fi de Cul­tura és dues coses alhora. En pri­mera instància és una mos­tra més del tem­pe­ra­ment de la moder­ni­tat de reno­var-se, de qüesti­o­nar-se cons­tant­ment. I, en segon lloc, és una prova dels pro­funds can­vis que s’estan pro­duint en la nos­tra cul­tura que, tal com explica Tom Nic­hols a The death of exper­tise (2017), es rebel·la sis­temàtica­ment con­tra el sen­tit d’auto­ri­tat literària. El cànon, la tra­dició i els pres­crip­tors comen­cen a ser coses del pas­sat. Crec que són, en defi­ni­tiva, els dar­rers cops de cua de la soro­llosa cai­guda de la post­mo­der­ni­tat que ens deixa com a lle­gat la volun­tat de dèries com la trans­ver­sa­li­tat i el ja famós apo­de­ra­ment, que posen en dubte qual­se­vol sen­tit d’ordre o jerar­quia de mèrits.  

Pel que sem­bla, amb vista al pre­sent i el futur pre­vi­si­ble ens dei­xa­rem guiar per noci­ons ali­e­nes als valors estètics i artístics intrínsecs, com ara l’entu­si­asme momen­tani, l’interès con­jun­tu­ral, la con­veniència i la pressió de grups de poder. La bona lite­ra­tura resis­tirà com sem­pre ha resis­tit. Els bons lli­bres sem­pre aca­ben surant, tard o d’hora. Es poden que­dar rele­gats a l’oblit durant un temps però sem­pre aca­ben impo­sant-se. Els bons autors és una altra qüestió. S’hau­ran d’armar de paciència, tal com sug­ge­ria T.S. Eliot en una famosa carta adreçada a l’insu­bor­na­ble poeta anglès George Barker (1913-1991) la tar­dor de 1937:  “T’hauràs de pre­pa­rar amb vista a un reco­nei­xe­ment tardà, si és que es pro­du­eix.”

Estem davant d’una evo­lució o d’un retrocés? De moment, hi ha massa tur­bulència en l’ambi­ent per poder-ho deter­mi­nar amb una mica de garan­tia i cer­tesa. Ara bé, pel que vaig obser­vant, aposto pel retrocés, un retrocés que es podrà esme­nar més enda­vant quan l’error es faci insos­te­ni­ble.