“L’Alt Urgell té una gran riquesa megalítica, encara per explotar”

És una cista, una petita caixa de pedra soterrada on es feien un o dos enterraments. En la fase megalítica, posterior i a la qual no pertany aquesta estructura, s’usaven elements de pedra que la mateixa comunitat reutilitzava per fer enterraments successius. El propietari d’una finca al Pla de Nuncarga del Salvestró (Peramola, Alt Urgell) sabia que s’havia desmuntat aquest megàlit, aparegut fa uns quants anys tot fent uns treballs agrícoles. Aquest veí, en Miquel Bach, havia guardat els elements de pedra a casa seva i ara que s’ha jubilat volia que es reconstruís. Al lloc original no podia ser, perquè es van fer uns treballs per adequar un camp de cultiu i posteriorment, el 2005, es va reparcel·lar i ja no és de la família. Per tant, ha cedit un tros de terreny molt a prop de l’emplaçament original per tornar a reconstruir-lo.

No n’hem fet cap estudi, perquè ja havia estat desmuntat i excavat. Però tot indicaria que pertanyeria a una fase anterior al megalitisme, que es coneix com la dels sepulcres de fossa. Aquesta etapa històrica s’inicia a finals del cinquè mil·lenni abans de Crist. Aquesta cultura excava fosses i, a l’interior de Catalunya i al Pirineu, les delimiten amb lloses per enterrar-hi una o dues persones. Són les primeres comunitats d’agricultors i ramaders del territori.

Com a empresa partíem ja d’una altra experiència. A Regirarocs, amb part dels beneficis intentem finançar projectes propis o aliens que tinguin un impacte sobre la població i el territori. D’aquesta manera, havíem excavat prèviament un monument megalític de grans dimensions, el dolmen de la Llosa, a Bescaran (Alt Urgell). En els treballs no hem aplicat cap element aliè i ens hem basat en l’estructura original. Tampoc hem emprat materials moderns per subjectar les pedres. La idea era deixar-lo com l’original. Evidentment, ens vam ajudar d’una retroexcavadora perquè pesen força, tot i que al Pirineu són pedres relativament petites en comparació amb zones com la Bretanya, on poden arribar a les 300 tones. Avui en dia, hem perdut la tècnica que empraven per moure les lloses i aixecar les estructures. Malgrat la tecnologia moderna, és complicat deixar-ho igual. Els arqueòlegs hem reproduït tècniques, però en aquella època havia de ser més senzill i molt efectiu, perquè n’ha permès la conservació durant milers d’anys.

Quan la Generalitat va fer la carta arqueològica, la gent de Peramola i el propietari ja ho van explicar, i va quedar registrat. També es va intentar marcar en el mapa on havia estat, perquè el lloc on estava ubicat també és important. Ara que s’ha acabat la restauració, es pot visitar.

Sí. L’Alt Urgell té un gran potencial en quantitat de monuments megalítics, encara per explotar. Ara s’està veient. Al contrari de l’Empordà, que sí que n’ha fet conservació i difusió des de fa anys. Aquí, i potser a causa del despoblament, encara no s’ha fet.

A la mateixa comarca, en trobem a la zona de Montan de Tost, Valldarques i a Montferrer i Castellbò, on estan més dispersos, però s’ha trobat per exemple el dolmen de Burbre, que inclou túmul i cromlec. Si inicialment s’havia valorat que aquí la monumentalitat era inferior a la de l’Empordà, on trobem més varietat d’estructures, durant l’excavació a Bescaran ens hem adonat de la gran riquesa i rellevància científica i turística del patrimoni pirinenc. A l’Alt Urgell es conserven uns 150 monuments megalítics.

Tradicionalment, es considera el Pirineu una zona marginal per a l’estudi, de difícil accés i amb uns jaciments arqueològics existents que no tenen gran rellevància respecte als d’altres llocs. Això està canviant i ara hi ha universitats com l’Autònoma que fa estudis al Pallars Sobirà i la URV, a la vall de Núria. Quant a la falta de promoció, crec que en primer lloc està motivada perquè la gent del territori no valora prou aquest patrimoni. Segurament, perquè sempre hi ha conviscut.