Un pas endavant...

Diuen els manu­als d’escrip­tura cre­a­tiva que s’han de tre­ba­llar les emo­ci­ons, que el per­so­nal es lliga més amb coses que pot iden­ti­fi­car i li resul­ten pro­pe­res que no pas amb qüesti­ons esquer­pes i des­co­ne­gu­des. Això deu voler dir que tret que no siguis de la Gürtel, del Palau, del Nóos, et resulta més fàcil engan­xar-te a una història d’amor o de cert pati­ment inte­rior que no pas a una aven­tura de pira­tes (pira­tes, cor­rupció... veieu la metàfora literària). Per tant, entenc que en aquest esforç con­ti­nuat per arri­bar a apren­dre les claus de l’èxit lite­rari fàcil, avui faré un pas enda­vant. Ha arri­bat l’hora d’aco­mi­a­dar-se, de renun­ciar per força a aquest con­tacte men­sual amb els lec­tors, un ens abs­tracte que no saps si t’adora, si t’odia o si es limita a sal­tar-se amb indi­ferència la pàgina on sig­nes. No ama­garé una tris­tor infi­nita, una pena fonda. S’acaba for­mar part d’un mite, del suple­ment Cul­tura del nos­tre diari. No puc con­ce­bre la nos­tra vida lliure sense l’Avui, el pri­mer diari en català després de Franco, i pot­ser ara caldrà esta­blir també el lli­gam entre la pèrdua de lli­ber­tats i aquesta incer­tesa que arros­sega la segona vida del diari sota la capçalera El Punt Avui.

No puc donar res més que aquesta llàgrima inte­rior i també exte­rior que bro­lla quan des­co­brei­xes, i ja sem­pre és massa tard, que s’acaba una època, que tron­to­lla un pro­jecte de vida i de país i que tot tre­mola. Per sort que­den lec­tors fidels, com­panys esti­mats, mes­tres vene­rats i peri­o­dis­tes de raça que han fet i faran molt bona feina encara. I sí, en això de rela­tar emo­ci­ons és, sens dubte, un pas enda­vant, llàstima que sigui l’últim.