Qui és el monstre?
Deliciosament fosca; una atmosfera gòtica de pluja i boira, pròpia de la nit en què la seva autora, Mary Shelley, la va idear. Així és la lectura de Frankenstein. En canvi el muntatge teatral dirigit per Carme Portaceli, estrenat a principis d’any a la Sala Gran del TNC i representat dissabte al Teatre Municipal de Girona , es focalitza en l’acció, en creador i criatura, més viscerals i en confrontació permanent: la humanitat del segon i la vilesa del primer. Qui és el monstre?
Són algunes de les reflexions dels participants en el club de lectura comparada, una iniciativa que per primer cop realitzava el Teatre Municipal coincidint amb el 200è aniversari de Frankenstein. Llegit el llibre, vista l’obra teatral i en la memòria, les diferents adaptacions cinematogràfiques, que han popularitzat el mite però també n’han pervertit moltes referències, com la del personatge de la xicota, que en el llibre s’intueix com una necessitat de la criatura de tenir una companya, i en les pel·lícules és la núvia de blanc i de sang, fruit de la venjança. A l’abril, hi va haver una sessió prèvia, sobre l’ànima del mite a càrrec de Laura Borràs.
L’obra, narrativament molt lineal en la primera part de contextualització, aposta pel protagonisme de les dues arestes del monstre: de creador i criatura. Dos rols proposats a dos actors amb motxilles mediàtiques i amb un pes del personatge. Repte però també estratègia comercial. El doctor Victor Frankenstein representat per un Àngel Llàcer amb el component histriònic i còmic, un pòsit dels seus anys de professor d’Operación triunfo, i que a l’obra creix com a home de ciència turmentat, encara que hi ha moments en què peca de dramatisme. Per la seva banda, Joel Joan, imponent en la caracterització de criatura, ressalta com a monstre, que aprèn a través de l’afecte del camperol De Lacey, un tendre Lluís Marco. Si juguem a les diferències amb el llibre, la criatura no interacciona i l’aprenentatge li ve de l’observació. Hi havia moments en què davant la ingenuïtat del monstre, però segurament perquè era Joel Joan, el públic reia. No era un gag i l’escena evocava sensibilitat, la mateixa que es pot percebre en un final que no és tenebrós, al contrari, un acte d’humanitat.
