“L’etern problema de la sardana ha estat la falta de balladors”

Aquesta mena de concursos són molt útils per potenciar les sardanes noves que s’estrenen cada any. I, sobretot, són un esdeveniment enfocat a la gent jove, que és el que s’ha de potenciar, perquè els joves representen el futur de la sardana. La sardana no està morta, al contrari, cada any va creixent una mica. En la primera època del concurs s’estrenaven poques sardanes, però la dinàmica ha fet un tomb.

Dues-centes sardanes noves cada any et sembla que són moltes o no?

Doncs és així, aquesta és la xifra actual. La xarxa de difusió de La Sardana de l’Any està conformada per més de seixanta emissores de ràdio d’arreu del país, una de les quals, a Perpinyà. Totes elles emeten setmanalment les eliminatòries que prepara l’equip tècnic de la Confederació Sardanista. Els oients d’aquestes emissores poden decidir quina prefereixen votant telefònicament. Alhora, les eliminatòries estan a l’abast de tothom a través d’internet. La final és un acte on s’interpreten les deu sardanes finalistes en un concert obert al públic, per tal que atorgui, amb el seu vot, el premi popular de La Sardana de l’Any. El concert final és itinerant, cada any varia.

No hi ha gaires compositors, aquestes dues-centes sardanes no vol dir que tinguem dos cents autors nous. Però sí és cert que hi ha gent jove, sortida de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), que té uns coneixements molt bons, superiors als que tenien els compositors d’abans. És gent jove que té interès per escriure cobla i fa una molt bona feina.

Entre els anys setanta i vuitanta del segle passat va ser el moment en què va haver-hi menys activitat. Els autors eren grans i la producció era poca. No es feien més de setanta sardanes noves cada any. Ara estem en un nivell de més del doble. L’evolució ha estat notable.

El dels balladors és un altre tema.

Aquest ha sigut l’etern problema de la sardana, el de la falta de balladors. Fa temps que es diu que això se’ns acaba perquè no hi ha relleu, que la gent gran es va morint i a darrere no ve ningú. Jo fa trenta o quaranta anys que ho sento a dir, però la realitat és que la sardana no s’acaba. A les colles sardanistes hi ha gent jove, competeixen als concursos i, llavors, molts s’afegeixen a les places i a les audicions.

El món de les colles sardanistes està ben viu. Hi ha diverses categories, des de veteranes a infantils. Però en aquest terreny predomina la gent jove.

S’ha estrenat l’espectacle De músic a mite, que ofereix un recorregut per la vida i l’obra de Ricard Viladesau, a través de la música amb temes seus i d’altres compositors relacionats amb ell, amb un suport audiovisual. L’ha interpretat la cobla Ciutat de Girona, amb la cantant Susanna del Saz, el guió de Mercè Planas i la direcció musical de Jesús Ventura. És un espectacle complet de la vida d’en Viladesau.

En tot cas, el Messi de la tenora. Pau Casals el va batejar com “el príncep de la tenora”. Tot i que avui en dia hi ha músics que toquen la tenora que l’han igualat o superat.

Que cadascú pensi el que vulgui, però avui hi ha gent molt més ben preparada i formada que a l’època de Viladesau. Els estudis oficials al Conservatori no tenen res a veure amb quan per aprendre anaves a casa d’un músic perquè t’ensenyés.