Circ elemental

El circ contemporani té alguna misteriosa connexió amb el pensament de J.V. Foix. Perquè, com el poeta, podria sentenciar “M’exalta el nou, m’enamora el vell”. Fira Trapezi Reus presenta avui la seva darrera jornada, amb un ritme que sembla tranquil –és un programa que no comença fins a les 11 del matí i que es pren moltes hores de descans al migdia, per evitar la calorada del mes de maig– però que és explosiu perquè les propostes es disgreguen per tota la ciutat i fa impossible construir un itinerari que ressegueixi tots els artistes, que fan unes quantes sessions per absorbir carretades d’espectadors en places, teatres i carrers. El circ d’ara segueix enamorat dels elements clàssics (o transformats) en què l’equilibri i “el més difícil encara” són el seu abecedari, però es deixen captivar per un univers de sensacions i connexió amb el públic que el fa altament evocador.

Probablement, el circ més experimental vist fins ara és el de la companyia H.M.G. amb l’espectacle 3D, de menys de tres quarts d’hora de durada. En unes grades que envolten l’escenari per tres bandes, construeixen una partitura de moviments i de sons. Amb el joc de gravar i reproduir per diferents pistes es crea una sintonia en què també intervé el públic. Amb una mitja lluna de fusta amb un cable tensat a la base (que es converteix en espai d’equilibri i també en corda d’instruments), l’espectacle bascula de la ironia al virtuosisme, sense necessitat que els intèrprets formulin una sola paraula, amb un mim afortunadament contingut. El seu antagònic és L’homme Cirque, de David Dimitri, tot i que també trasllada el públic a una grada de 360 graus. En aquest cas, aquest còmic ensenya en escena tots els seus elements circenses i, com el personatge emblemàtic de Carles Sans a Tricicle, pretén fer lluir de les seves habilitats, que aparentment el superen. Simula des d’acrobàcia equina fins a home bala i es guanya el públic dalt del cable com a funambulista.

La companya D’Irque&Fien renuncia a pràcticament tots els elements clàssics del circ i es decanta per la poètica de quatre pianos –amb més d’una sorpresa– i dues grues. És una coreografia de maquinistes. L’única excepció és l’acrobàcia de les bitlles, tot i que ho fan amb l’única llum d’un frontal. Una peça que aconsegueix unes imatges de postal i que, estranyament, no arriba a emocionar com correspondria, segurament perquè li falta una dramatúrgia que la tensi, que cusi cada quadre i cada personatge i que la netegi d’unes interpretacions amb gesticulacions sobreres i repetitives. La bellesa de tocar el piano en una instal·lació que els amuntega amb un fràgil equilibri és, això sí, molt potent.

En canvi, molt més introspectiva i suggeridora és l’habilitat de la companyia Les Mains, les Pieds et la Tête Aussi, que presenta un intrigant Santa Madera. En realitat, és una peça que investiga fins a l’últim mil·límetre les evolucions d’una roda Cyr, que la fan ballar dos personatges dalt d’una circumferència de sorra, dibuixada a l’inici. Un joc virtuós amb l’aparell i alhora d’una gramàtica carregada de subtilitats que manté endollats els 60 minuts de l’acrobàcia.

Tot el públic, com l’any passat, es va concentrar finalment al Cabaret Trapezi a la plaça del Mercadal. Un espai per als números més clàssics de clown i acrobàcia presentat amb una desinhibició exultant per Itziar Castro (una nova Mary Santpere?) i un versàtil Piero Steiner.

Divendres, a l’aire lliure, Amer Àfrica incitaven als pilars de dos al jardí de la Casa Rull (estava ple fins a la bandera) amb Envà (jocs de mans a mans i equilibri amb bales de palla) o Mumusic Circus desplegava el seu Flou Papagayo, entre molts d’altres. El cabaret va posar el punt final a un divendres en què el mal temps va ser respectuós. Aquest és un altre element amb què cal comptar en els circs a l’aire lliure o en fràgils carpes de plàstic. L’estat atmosfèric va tenir en escac l’edició d’ahir, però sembla que avui ja no serà cap amenaça.