Lletres

Mor el periodista més dandi

Tom Wolfe, autor de novel·les com ‘La foguera de les vanitats’ i un dels pares del moviment del Nou Periodisme, va morir ahir a Nova York als 87 anys

Va ser l’impulsor teòric del Nou Periodisme, amb Capote, Talese, Mailer, Hunter, Walsh...
Des de petit volia ser escriptor i si havia de triar un model, el seu va ser sens dubte Balzac

“La mort és l’últim viatge, el més llarg i el millor” és una de les fra­ses cèlebres de Tom Wolfe, una opinió que ara podrà com­pro­var si és certa. Segons la seva agent, Lynn Nes­bit, Wolfe va morir dilluns en un hos­pi­tal de Nova York víctima d’una infecció no espe­ci­fi­cada. Tenia 87 anys, una elegància innata i una per­so­na­li­tat cre­a­tiva.

Nas­cut el 1931 a Rich­mond, a l’estat de Virgínia, era fill d’un agrònom i d’una dis­se­nya­dora. Va estu­diar lite­ra­tura i peri­o­disme a la Uni­ver­si­tat de Was­hing­ton. El 1957 es va doc­to­rar en filo­so­fia perquè ja somi­ava ser escrip­tor. Abans d’abo­car-se al peri­o­disme, quan encara tenia 21 anys, va inten­tar dedi­car-se pro­fes­si­o­nal­ment al beis­bol, però no era prou bo. Ales­ho­res va començar a col·labo­rar en dia­ris com The Was­hing­ton Post, Enqui­rer i New York Herald.

Durant la dècada dels sei­xanta va ser un dels peri­o­dis­tes –de fet, l’impul­sor teòric– que van ini­ciar el movi­ment del Nou Peri­o­disme, basat en pre­cep­tes com ara l’ús de la pri­mera per­sona, la inves­ti­gació a fons dels temes trac­tats, la mirada per­so­nal i, en les cròniques, un estil en què la rea­li­tat sigui nar­rada com una ficció.

Alguns dels noms que també van for­mar part del movi­ment són Tru­man Capote i la seva famosa A sang freda, el gran novel·lista Nor­man Mai­ler, el tren­ca­dor Hun­ter S. Thomp­son, l’argentí Rodolfo Walsh i, entre altres, el peri­o­dista Gay Talese, un ena­mo­rat de Nova York, com Wolfe, i un dels pocs amb qui podia riva­lit­zar en elegància a l’hora de ves­tir.

Però, a banda del peri­o­disme, Tom Wolfe va escriure assa­jos, guions i va cul­ti­var la nar­ra­tiva breu, algu­nes obres de tea­tre i fins i tot la poe­sia. De novel·les, només qua­tre, però volu­mi­no­ses i amb inten­ci­ons de retrat social de gran fondària, com ara La foguera de les vani­tats (1987), una dura sàtira sobre els cos­tums soci­als dels nord-ame­ri­cans a la dècada dels vui­tanta, en espe­cial dels exe­cu­tius car­re­gats de dòlars. El 1990, Brian de Palma en va fer una versió cine­ma­togràfica amb Bruce Willis, Tom Hanks i Mela­nie Grif­fith.

El 1998 va publi­car Tot un home (el drama d’un poten­tat immo­bi­li­ari madur, amb pro­ble­mes de liqui­di­tat i casat amb una noia molt més jove); el 2004, Soy Char­lotte Sim­mons (amb una pro­ta­go­nista feme­nina que deixa el poble per anar a la uni­ver­si­tat i cau en tota mena de temp­ta­ci­ons), i el 2012, Blo­ody Miami, una crítica als habi­tants de la ciu­tat del sud dels EUA, que, com deia Wolfe, és “l’única ciu­tat d’Amèrica on una població vin­guda d’un altre país, d’una altra cul­tura i amb una altra llen­gua s’ha apro­piat del ter­ri­tori en només una gene­ració i exer­ceix el poder”.

I és que Wolfe, política­ment, es defi­neix com “un demòcrata a l’estil Jef­fer­son”, home poli­facètic, ter­cer pre­si­dent dels EUA i un dels pares fun­da­dors de la nació.

Però si Wolfe es com­pa­rava amb algú o, si més no, volia emu­lar-lo, era l’autor francès Honoré de Bal­zac (1799-1850), sobre­tot pel que fa al punt de vista, a l’estil, a l’ambició d’ofe­rir monu­men­tals fres­cos de la soci­e­tat. Per això se’l va deno­mi­nar el Bal­zac de Park Ave­nue. Tot i que també estava influ­en­ciat per autors com ara Dickens, Stein­beck i Zola.

La majo­ria dels seus títols han estat publi­cats en cas­tellà per Ana­grama i, pel que fa als assa­jos, cal des­ta­car-ne alguns com ara Lo que hay que tener: ele­gi­dos para la glo­ria (1979), en què va inves­ti­gar què va pas­sar real­ment durant la cursa de l’espai; La pala­bra pin­tada (1975), en què cri­tica el món de l’art, com a ¿Quién teme al Bau­haus feroz? (1982); Ponche de ácido lisérgico (1968), en què ana­litza el movi­ment de la psi­codèlia hippy, i, natu­ral­ment, El Nuevo Peri­o­dismo (1973).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia