50 anys de la primavera del 68
Bernat Salvà
Càmera en mà pels carrers
El Maig francès va ser filmat amb entusiasme pels joves cineastes i Canes es va suspendre
“El sistema és capaç de fagocitar el que sigui, i ho ha fet tranquil·lament amb el Maig del 68”, opinava el director Carlos Saura en una entrevista en aquest diari, coincidint amb l’aniversari de la revolta. Ell va ser protagonista involuntari del Maig francès: el dia que va començar la vaga general, el 13 de maig del 1968, es projectava la seva pel·lícula Peppermint frappé al Festival de Canes. “No diré noms, però directors francesos, alemanys i de tot arreu volien seguir. A la tarda hi havia programada una sessió, vam anar a veure si la projectaven i van començar a fer-ho. Amb Godard, Truffaut, Malle, Polanski i Geraldine Chaplin, que era la meva dona llavors, vam pujar a impedir que s’obrissin les cortines.” S’explica fins i tot que Godard va colpejar Geraldine Chaplin, en pensar que s’oposava a la suspensió de la sessió.
Era inevitable que els joves subversius de la Nouvelle Vague, que havien revolucionat el llenguatge cinematogràfic uns anys abans, s’afegissin a la festa amb furor revolucionari. De Gaulle, a més, havia censurat pel·lícules com El soldadito, de Godard, o La religiosa, de Jacques Rivette. Cineastes més allunyats del nucli dur de la Nouvelle Vague, com Claude Lelouch, o que directament no en formaven part, com Roman Polanski, es van afegir a la vaga a Canes, mentre “els carrers eren plens d’estudiants cridant llibertat, tothom es va tancar als hotels i va anar marxant en iots, avions, trens...”, recordava Carlos Saura.
A més de suspendre Canes (l’únic cop en 71 edicions), els cineastes de la Nouvelle Vague van baixar al carrer càmera en mà (seguint el cànon del moviment) per enregistrar els esdeveniments i formar-ne part. Sols o agrupats en col·lectius com el grup Dziga Vertov o el Medvedkin, van filmar moltes imatges de les revoltes d’estudiants i la vaga general. La pel·lícula que més bé retrata aquella època és el documental Grandes tardes, pequeñas mañanas, del fotògraf i director nord-americà William Klein, al qual pertany la imatge de dalt. Rodada i estrenada al cap de poc en universitats i circuits alternatius, va ser refeta pel mateix Klein deu anys després, i el món va descobrir el seu caràcter de document excepcional. Capta amb una extraordinària intensitat l’atmosfera dels grans moments de la revolució: manifestacions, reunions, debats públics...
La diàspora de Praga
Els càmeres del Maig del 68 estan en primera línia, ben a prop de l’acció. De la Primavera de Praga, que es va iniciar el gener del 1968 i va acabar dramàticament el 21 d’agost del mateix any amb la invasió soviètica, ens han arribat imatges ben diferents. Txecoslovàquia era un petit país envaït pels soviètics, i les imatges que ens han arribat semblen filmades d’amagat, furtives, llunyanes. Fruit d’una planificació del règim socialista a partir del 1948, el cinema txec va trigar anys a esclatar amb una gran generació de cineastes com Milos Forman, Jirí Menzel, Ivan Passer... “A partir del 1960 es produeix una enlluernadora eclosió que el 1966 cristal·litzaria amb 26 premis obtinguts pels llargmetratges txecs en festivals internacionals”, escriu Romà Gubern a la seva Historia del cine. I hi afegeix, sobre els efectes de la Primavera de Praga: “Els esdeveniments polítics van determinar la diàspora d’alguns d’aquests autors.” El cas més emblemàtic va ser Milos Forman, mort el mes passat, que es va exiliar als Estats Units i hi va dirigir títols tan cèlebres com Algú va volar sobre el niu del cu-cut (1971) o Amadeus, guardonada amb vuit Oscar el 1984.
A més d’afectar la producció i els creadors, les revoltes del 1968 han estat el tema de nombroses pel·lícules. La insostenible lleugeresa del ser (1988), dirigida per Philip Kaufman i protagonitzada per Daniel Day-Lewis i Juliette Binoche, adapta la novel·la homònima de Milan Kundera ambientada a la Primavera de Praga. Bertolucci va dirigir el 2003 Els somiadors, una visió del Maig del 1968 des de l’interior d’un pis, on una noia francesa, el seu germà i un estudiant nord-americà (interpretats per Eva Green, Louis Garrel i Michael Pitt) exploren els límits de les emocions i l’erotisme. Més fèrtil, el cinema sobre la revolta francesa inclou títols com Los amantes regulares, de Philippe Garrel; el documental Morir a los 30 años, de Roman Goupil; Milou en mayo, de Louis Malle, o Después de mayo, d’Olivier Assayas.