“Sense crítica no hi ha art”

És clar que sí. Per una banda, té sen­tit la crítica con­ven­ci­o­nal, entesa com un text publi­cat en un mitjà de més o menys difusió, que comenta una expo­sició, etcètera. Però la crítica és molt més que això: és un con­junt extens de posi­ci­o­na­ments que fan emer­gir les ten­si­ons entre la teo­ria, la pràctica i la recepció de l’art, acom­pa­nyant la seva lec­tura i aju­dant a qüesti­o­nar-lo. Això es dona cons­tant­ment, en for­mats diver­sos –a l’edu­cació, als comen­ta­ris quo­ti­di­ans, en un blog–. Sense crítica no hi ha art.

La pressió a la hibri­dació és un tret con­tem­po­rani resul­tat d’un món neces­si­tat de nove­tats cons­tants. Crec que, en el fons, no importa gaire. El més interes­sant sem­pre és allò que queda en els inters­ti­cis, que detec­tem però que no podem veure, que con­di­ci­ona però no impos­si­bi­lita, que per­met (tot i que sigui durant un ins­tant) enten­dre la història.

No tinc remei: el meu museu pre­fe­rit és aquell en què tre­ba­llo – o en què he tre­ba­llat abans–. Al marge d’això, dis­fruto molt dels tots els museus, en la seva immensa diver­si­tat. Sem­pre hi ha alguna cosa per apren­dre. M’agra­den els museus locals, que expli­quen una història minúscula en ter­mes pla­ne­ta­ris, però extre­ma­da­ment reve­la­dora. I els museus rars, col·lec­ci­ons inver­sem­blants dels objec­tes més ines­pe­rats. D’altra banda, m’apas­si­ona inten­tar recons­truir les ide­o­lo­gies pre­do­mi­nants de cada moment a par­tir del que veig en un museu –una cosa par­ti­cu­lar­ment evi­dent en els museus antro­pològics o etnogràfics–. Crec que no hi ha cap museu en què no hi entra­ria, però detesto els pre­vi­si­bles.

Em sem­bla que aquesta pre­gunta par­teix de molts a pri­o­ris que no com­par­teixo... Si cal con­tes­tar-la només diria “no”.

Sobre­tot, del mateix tipus de noms, o sigui, de per­so­nes. Què fa un nom gran? Per què un artista acon­se­gueix una certa rellevància? No per si mateix, sinó perquè res­pon a les expec­ta­ti­ves d’una elit que el reves­teix d’un alè de trans­cendència.

Suposo que la millor res­posta són aquells amb els qui he tin­gut el pri­vi­legi de tre­ba­llar i de com­par­tir com­pli­ci­tats... una llista llarguíssima! Suposo que entre ells és comuna la volun­tat de fer girar la rea­li­tat sobre si mateixa amb radi­ca­li­tat per qüesti­o­nar-la i subrat­llar les seves con­tra­dic­ci­ons. Artis­tes que miren el món sense solem­ni­tat, mol­tes vega­des amb iro­nia, que ana­lit­zen també la ins­ti­tució art, exa­mi­nant les nor­ma­li­tats assu­mi­des amb què tre­ba­llem. Amb tots ells he pogut cons­truir pro­jec­tes dels quals he après moltíssim.

Sí, tot i que no sé qui és aquest públic, en tot cas com­post de mul­ti­tud de petits públics. En tot cas, interes­sarà sem­pre que a l’art li interessi el públic, que faci la vida més intensa i que val­gui una mica més la pena ser vis­cuda.

Ni més ni menys que altres.

Crec que la pre­gunta hau­ria de ser si els polítics cata­lans es cre­uen l’art. Em temo que de forma desi­gual. La res­posta genèrica hau­ria de ser nega­tiva: mol­tes vega­des l’art, com el con­junt de la cul­tura, s’ha entès des d’un punt de vista uti­li­ta­rista, com un actiu per inse­rir-se en l’eco­no­mia i l’ima­gi­nari glo­bal. Però també hi ha polítics sin­ce­ra­ment con­vençuts que l’art i la cul­tura són impres­cin­di­bles per al progrés de la soci­e­tat.