Distòpies o miralls reals

La sèrie del moment és una distòpia. És a dir, el contrari d’una utopia, d’una Arcàdia feliç i ideal; els dos, però, són universos literaris i susceptibles a la seva adaptació audiovisual. En el primer cas, The Handmaid’s Tale (El conte de la criada), un relat de fa més de trenta anys de l’escriptora canadenca Margaret Atwood retrata una societat del futur opressiva, totalitària, militaritzada i jerarquitzada, que reserva a les dones una segona fila. Hi ha la referència al clàssic 1984 de George Orwell, escrita el 1949, en què la societat està controlada pel Gran Germà, que tot ho veu i tot ho vigila a través de pantalles. Dictadures amb un denominador comú: el control. La llibertat, en canvi, és sinònim d’aquest paradís perdut, de les segones oportunitats, que va representar Perdidos, la sèrie del moment, fa ja deu anys. Els supervivents d’un accident aeri cauen en una illa, aparentment deserta, amb el pes de motxilles personals però també amb certa sensació de redempció. D’una segona vida. I aquest alè d’esperança es percebia en la conclusió dels episodis. A la distòpia, en canvi, no hi ha futur. The Handmaid’s Tale permet posar una certa distància, amb tota la indumentària, amb els rituals, les execucions medievals... Hi ha certa irrealitat, no com a Black Mirror, per exemple. És, però, en els flashbacks quan es mostra com es van perdre els drets i les llibertats , una a una, i no es va fer res, una societat impassible, en què ens topem cara a cara amb l’ara.