Pròxim capítol: 62. El pont del diputat (Pont sobre el riu Ter, Torroella de Montgrí)
Tots els morts del Collell
El 30 de gener de 1939, 48 presoners són afusellats prop del santuari del Collell (al terme de Sant Ferriol) pel SIM, el Servei d’Investigació Militar, dels republicans
Dies després, l’indret es convertirà en l’escenari d’una nova massacre, en aquest cas perpetrada per les tropes falangistes i amb un balanç de 18 morts
A principis del 1939, les comarques gironines es van convertir en el principal escenari de la Guerra Civil, amb indrets de memòria associats a la tragèdia de l’exili, la repressió i els darrers episodis militars. Precisament en aquesta sèrie hem resseguit algun d’aquests espais, com ara el coll de Lli, el castell de Sant Ferran, el refugi antiaeri de la plaça del Gra, el cementiri de Girona o el monument als màrtirs de Terol. Però, molt probablement, un dels escenaris més coneguts és el del santuari del Collell, que durant bona part del conflicte es va convertir en presó; i, a principis del 1939, en l’escenari de dues tragèdies que van posar de manifest la incapacitat dels dos bàndols per posar fi al patiment.
La primera tragèdia s’hi produeix el 30 de gener de 1939, quan els republicans senten l’alè de les tropes franquistes. Quatre dies abans, Barcelona ha estat ocupada i l’avanç cap a la frontera ja és inaturable. En aquells moments, al santuari del Collell s’hi mantenen empresonades un miler de persones, entre els quals hi ha membres de la cinquena columna i presoners de guerra del front d’Aragó. El dia abans, bona part d’aquests són concentrats al terrat del santuari i se’ls notifica que l’endemà 50 seran conduïts a Banyoles per participar en les obres de l’aeròdrom. Les intencions, però, són unes altres. De bon matí, els presoners enfilen el camí cap a Banyoles, però quan arriben a uns 150 metres del monestir, els soldats els obliguen a desviar-se fins arribar a una petita esplanada. En pocs segons, el silenci de l’indret es trenca per una ràfega eixordadora de bales que surten dels fusells i les metralladores. La massacre només deixarà dos supervivents. Un d’ells és l’aragonès Jesús Pascual, que reconstruirà els fets a l’escruixidor relat Yo fui asesinado por los rojos. L’altre serà Rafael Sánchez Mazas, que dies després explicarà “como pudo evadirse de los rojos”. En el seu relat, l’històric dirigent falangista explicarà amb tota mena de detall com “se arrojó al suelo, dándose perfecta cuenta de que las balas de sus verdugos le habian respetado” i tot seguit, “dando un gran salto, se lanzó a correr campo a traviesa, perseguido y dibujado por los disparos de los rojos”. Sánchez Mazas ressuscitarà per segona vegada el 1994, en aquest cas a través de la ploma de l’escriptor Javier Cercas, que utilitzarà aquell episodi com a nucli argumental de la novel·la Soldados de Salamina. En el relat de Cercas, no només s’hi incorpora el falangista, sinó també un jove soldat anònim que balla sota la pluja i que, amb el gest de misericòrdia a Sánchez Mazas, es converteix en un símbol de la reconciliació.
En tot cas, és molt més conegut aquell episodi que no pas el que es produeix poques hores després, la matinada del 8 de febrer, quan l’avançada de les tropes franquistes arriba a aquell indret. En aquells moments, al Collell només hi queden alguns soldats republicans i alguns presoners, més de 200 dones i 148 homes. Els soldats són abatuts sense pietat. Un testimoni recuperat per Jordi Galofré i Miquel Rustullet, Josep Maria Fàbrega i Casademont, fill de can Cademont de Ventatjol, contempla, a tocar de casa seva, una escena que no deixarà de perseguir-lo la resta de la seva vida. Encuriosit per l’arribada de les tropes falangistes, es dirigeix a un camp proper al santuari de Santa Maria del Collell per tal d’esbrinar què està passant. En aquell moment, és testimoni directe d’una escena terrible, amb “morts estesos per terra, un amb el ventre obert i les tripes enfora, un altre amb el cap partit en dues parts”. Al costat dels cadàvers hi veu “els moros estirats a terra resant de cara a la Meca, i el contrast lògic de l’enorme alegria dels presoners alliberats”. La barbàrie feixista deixarà 18 morts, catorze dels quals seran abatuts a dins mateix del santuari i quatre més quan intenten escapar. Els morts són enterrats sense identificar en diverses fosses, una d’elles a tocar del lloc on han estat els presoners afusellats uns dies abans; si bé mesos després seran traslladats al Valle de los Caídos. En tot cas, els dos episodis es convertiran en les dues creus d’una mateixa moneda, marcada per la violència descontrolada i sense aturador.