Crítica
teatre
Massa temps mort
El pitjor que pot passar a un thriller és que el temps s’allargui. Desgraciadament, en la posada en escena de l’obra de major ambició de Josep Maria Miró hi ha un temps que es mor pels racons. Costa que avanci la intriga, sobretot en la primera part, on s’encalla amb el plantejament i la presentació dels personatges. Només algunes mirades furtives cap al jardí i la piscina comunitària no donen prou contrast per a una trama que, en realitat, és un teatre de declaracions més que d’accions tot i que les poques que es produeixen (que no es poden revelar) són de gran contundència.
Miró insisteix en un terreny fèrtil, el de la por, en què vivim aquest segle XXI. Transmet en els seus textos (sempre oberts, sense aclarir qui és el causant de l’amenaça o de la por a ser violentat) una incertesa molt actual. La sobreprotecció es demostrava malaltissa a El principi d’Arquimedes, la sensació de viure desprotegit en una urbanització abandonada i amb algun desconegut rondant-hi acabava trasbalsant la relació d’una parella a Nérium Park. En aquesta proposta, ha sumat subtrames que complementen aquesta por.
Unes pintades en un poble, aparentment tranquil, fan créixer una inseguretat que va covant en l’ànima de cada personatge. Miró els dona un to i un protagonisme diferent en una situació de dolor i de pulsió sexual (l’arribada d’Ivana a la urbanització trastoca el dia a dia: Laia Manzanares revoluciona l’espai). Miró segueix administrant la informació amb comptagotes mantenint la tensió de l’espectador però l’espai, immens, li juga en contra. No fa aquest realisme per a una peça que és atmosfèrica. Queda massa amagada la pregunta de qui o què és, realment, el que ha propiciat aquestes pintades. I si, en realitat, aquell és un bonic lloc per viure? El passat els escanya.