Crítica
teatre
Culte al populisme desenfrenat
Jordi Prat i Coll torna al mite d’Evita. I torna a construir un dispositiu escènic sense frens. Construeix a partir d’una idea (santificar Eva Perón) amb els elements més populistes del moment adaptant cançons i recorrent a la missa de campanya, de les de xandall enmig d’un descampat. Ara tira per un teatre com és La Seca.
Réquiem for Evita es va estrenar al Temporada Alta el 2016. Ha trigat dos anys a fer temporada a Barcelona. Incomprensiblement. Tant, que ara hi ha dos actors que comparteixen el paper d’Evita (Ivan Labanda i Anna Moliner). El director i dramaturg s’ha emmirallat en Copi, que tenia Evita com un referent en la seva carrera. Prat i Coll va fer una versió del text de Copi sobre Eva Perón el 2004 al Teatre Lliure i, mes tard, va recuperar alguns dels seus monòlegs d’un surrealisme depravat a l’Atrium en una altra petardada com la d’ara: (De quan somiava, 2013).
El que exposa la dramatúrgia, en forma de missa participativa (entre kumba i evangèlica) manté una contínua ambigüitat en percebre si és real i la companyia defensa el que diu, o si és una paròdia desfasadíssima. És evident que els personatges són una caricatura extrema, vestits de xandall i amb una fe i una bona voluntat de fidels de pocapena. Cap ritual els surt bé, tot i que des del primer moment converteixen els espectadors en uns feligresos participatius, que combreguen amb aquesta santa d’un discurs feminista particular. Prat i Coll ho ha tingut relativament fàcil. Només ha hagut de recórrer a alguns passatges que la mateixa Evita va escriure al seu best-seller La razón de mi vida, que actua com a Bíblia en aquesta celebració. La comèdia, sí, s’extrema amb els càntics missals que, en realitat, versionen títols mítics dels musicals més coneguts (començant pel No llores por mi, Argentina, del musical Evita evidentment, però també amb picades d’ullet a Los miserables o a Jesucrist Superstar).