L'Alt Maresme exporta teatre

Car­tell pro­mo­ci­o­nal de la peça tea­tral La síndrome de Bucay, de Joan Gallart.

Hi ha rela­ci­ons que sem­blen toca­des pels astres. Vin­cles que es creen en un moment donat i aca­ben per mar­car la vida, en aquest cas pro­fes­si­o­nal, d'un grup de per­so­nes. Podríem dir, sense por d'equi­vo­car-nos, que aquesta és la història feliç d'un autor tea­tral que ha acon­se­guit col·locar en poc temps dues de les seves obres a la car­te­llera bar­ce­lo­nina. Dues obres que han rebut bona crítica i, sobre­tot, que han obtin­gut el beneplàcit d'un públic exi­gent i poc donat a fer con­ces­si­ons. Es tracta de les peces Sexe, amor i lite­ra­tura i La síndrome de Bucay totes dues sor­gi­des de la cre­a­ti­vi­tat del veí de Santa Susanna Joan Gallart i que ha tin­gut com a pro­ta­go­nis­tes una pare­lla de joves intèrprets de gran ver­sa­ti­li­tat. Un és el pine­denc Xevi Gómez –magnífic com a Llu­quet en els sem­pre cele­brats Pas­to­rets de Folch i Tor­res– i l'altre és el mal­gra­tenc David Ver­da­guer, el recor­dat repor­ter del bigoti del pro­grama Alguna pre­gunta més?. Tots dos es van embran­car en la cre­ació de la com­pa­nyia Don­samí Magra­dat que es va estre­nar amb Sexe, amor i lite­ra­tura al Ver­sus Tea­tre el setem­bre del 2008 i que va ser pror­ro­gada per la bona aco­llida dels espec­ta­dors. La sala petita del Tea­tre Gaudí va com­prar la peça i la va man­te­nir en car­tell durant tres mesos més. Un fet que va fer més pla­nera la pos­si­bi­li­tat de retor­nar un temps després amb els matei­xos ingre­di­ents que havien garan­tit l'èxit.

I tot indica que la història es repe­teix amb La síndrome de Bucay que després d'estre­nar-se el novem­bre pas­sat també al Ver­sus Tea­tre es va haver de pror­ro­gar a causa de la demanda i que ara es pot veure al Tea­tre Gaudí. La peça –que va ser guar­do­nada amb el premi Ciu­tat de Gan­dia 2008– és, segons els seus pro­ta­go­nis­tes, «una comèdia una mica agre­dolça que parla, entre altres coses, de com n'és de casual la vida, parla de l'amor, de les men­ti­des, de les veri­tats que és millor no saber, dels secrets, dels pre­ju­di­cis, dels moments vis­cuts amb inten­si­tat, i parla també de la lite­ra­tura: de com pot can­viar-te la vida, aju­dar a enten­dre't i pro­te­gir-te». A Gómez i Ver­da­guer es va unir l'actriu Aida Oset i actu­al­ment el paper de David Ver­da­guer ha pas­sat a mans de Ber­nat Quin­tana –qui no recorda en Max de la incom­bus­ti­ble sèrie de TV3 El cor de la ciu­tat?–. I de què tracta La síndrome...? Doncs plan­teja el sem­pre pro­blemàtic amor vist des de dos ves­sants molt dife­rents. En Santi és cami­ller d'un hos­pi­tal, ena­mo­rat de l'amor i que un dia des­co­breix la seva ànima bes­sona en la per­sona d'una jove, la Rosa, que es troba habi­tu­al­ment al bus i que lle­geix un lli­bre d'auto­a­juda del mediàtic i cri­ti­cat Jorge Bucay. El seu com­pany de feina, en Robert, en canvi, és a banda d'un gran afec­ci­o­nat a les pel·lícules de l'Oest Ame­ricà un per­so­natge poc donat a grans roman­ti­cis­mes que es plan­teja la vida d'una manera molt dife­rent. Un dia, tots dos van a bus­car un cadàver que resulta ser el d'una dona que lle­gia el mateix lli­bre que l'esti­mada d'en Santi. Sem­bla que les coin­cidències no s'aca­ba­ran aquí i el retro­ba­ment entre els dos joves «por­tarà a un desen­llaç impre­vist i un canvi en el caràcter prou defi­nit dels per­so­nat­ges que dona­ran raó dels efec­tes letals de la síndrome de Bucay». La síndrome de Bucay es man­tindrà en aquest esce­nari fins al 7 de març i segur que no serà l'última experiència alt­ma­res­menca.