Ian Anderson, l’home que, l’any 1976, quan ni tant sols havia complert 30 anys, proclamava amb la seva plasenteria habitual que era “massa gran per al rock & roll però massa jove per morir”, va tornar dimarts a Barcelona per celebrar, amb la flauta a la mà, el cinquantenari de Jethro Tull. Ho va fer amb quatre dels 36 músics que, en aquest mig segle, han desfilat per la banda i un repertori integrat per dinou cançons dels seus primers deu anys de vida (nodrida selecció d’Aqualung, la seva gran fita, i de This was, disc de debut, del qual van sonar els cinc primers temes) i un únic “rescat” a la seva vida posterior: Farm on the freeway, gravada fa “només” trenta-un anys. “No ens donarem per vençuts; vivim en el passat”, cantaria Anderson a la reveladora Living in the past.

El gran flautista del rock & roll, capaç de fer amb 70 anys moltes de les seves clàssiques cabrioles amb la cama esquerra, va fer befa de les mil formacions de Jethro Tull (“he tingut tants teclistes que no els conec pel seu nom sinó pel seu número, i el d’avui és el setè”) i, durant dues hores, va intercalar himnes rotunds com Thick as a brick i Heavy horses amb perles no especialment habituals en els seus repertoris com per exemple A song for Jeffrey, Cross-eyed Mary o A passion play. Un exercici de memòria digne però sense escarafalls en el qual va tenir un paper important la pantalla de vídeo, en la qual estrelles com Slash i Tony Iommi (efímer guitarrista de la banda abans de formar Black Sabbath) van cantar les excel·lències de Jethro Tull i membres d’èpoques prehistòriques de la banda com Jeffrey Hammond o Mick Abrahams van afegir-se a les felicitacions d’aniversari.