Preciós cant a la connexió amb l’altre

Autòpsia a cor obert.

En aquest Esmorza amb mi es conta el present, la necessitat de coincidir amb algú altre pel gust pel silenci, per l’olor de cafè, per reviure la música dels anys vuitanta. El viatge emocional és atractiu, tot i que no caldria estirar-lo tant per tancar les trames que perden realisme quan l’aparent casualitat trasllada el drama a la taula d’esmorzar. L’amor és voler compartir el cafè amb la parella cada matí. Trobar-hi raons per renéixer, no permetre que la rutina o l’angúnia de la soledat ofegui l’instant. La tesi sobre el desamor desperta el seu antagònic. I també una necessitat de connectar amb el públic com ja va proposar Ivan Morales, fa cosa de cinc anys, amb Sé de un lugar.

La disposició dels espectadors envolta el que, aparentment, recorda la sala de disseccions de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Fan la dissecció de les pors i de les raons d’estimar, a cor obert. És una autòpsia en viu (jugant amb la contradicció evident, extrem que porta una certa comèdia a un aspecte íntim i dolorós).

Morales torna al seu equip mèdic habitual (Anna Alarcón i Xavi Sáez). Ells també eren els protagonistes d’aquella peça iniciàtica de major ingenuïtat. El quadre, calmat, ara és més madur. Amb un desdoblament de personatges nous (Mima Riera i Andrés Herrera) que fan més complexa les relacions. La dramatúrgia construeix un final rodó i alhora ambigu. En realitat, s’intueix que és igual d’inestable que qualsevol altre. Una altra vegada, els quatre personatges es fan estimar per la seva vulnerabilitat, una ingenuïtat sempre fresca quan es parla d’amor.I de desamor.