Què ens diuen ara els manifestos artístics?

Fa poques setmanes va començar a projectar-se en escasses sales de cinema de l’Estat (on hi ha arribat tard, però ho ha fet gràcies a El Sur Films, una distribuïdora petita i potser per això mateix valenta) una pel·lícula certament estranya que, per la seva mateixa naturalesa, estava condemnada a no mantenir-se en la cartellera, però que hi pot reaparèixer en qualsevol moment, ni que sigui de manera puntual, com ho farà dijous vinent, 7 de juny, al cinema Truffaut de Girona. El seu títol és Manifesto i el seu contingut no va ser concebut originalment com una pel·lícula per ser projectada com a tal en una pantalla, sinó per configurar una instal·lació desplegada en múltiples pantalles (concretament tretze) exhibible en galeries d’art, centres culturals i museus que, en qualsevol cas, tinguessin una sala prou gran per acollir-la. Així va succeir en diverses ciutats d’arreu del món des que, fa uns tres anys, va ser presentada a Hamburg i Berlín.

Què conté Manifesto, tant la instal·lació com la pel·lícula? S’hi fan present fragments de manifestos artístics (o textos a la manera d’una declaració de principis estètics o potser s’hauria de dir antiestètics que no són aliens a un qüestionament de la tradició artística i a una presa de posició social i política) relacionats amb les avantguardes o moviments de diferents èpoques (dadaisme, surrealisme, futurisme, estridentisme, creacionisme, constructivisme, pop-art, art conceptual, situacionisme, etc.) amb la particularitat que són posats en escena en contextos contemporanis i expressats (a vegades de manera directa, a vegades narrativa) pels personatges imaginats per cada situació o fins i tot podria dir-se cada història. En la instal·lació Manifesto, cada pantalla mostra una de les parts que així són projectades simultàniament i repiquen entre si. A la pel·lícula homònima, les parts són fragmentades (sense que en alguns casos hi siguin totes) i, a través del muntatge, es crea una continuïtat temporal on dialoguen d’una altra manera.

L’efecte d’introduir els manifestos (irats, cridaners, brillants, visionaris) en una situació o una atmosfera contemporània sovint resulta xocant. Xoca que el manifest Estic a favor d’un art (com ara que “fumi com una cigarreta i faci la pudor d’un parell de sabates”) escrit per l’escultor suec Claes Oldenburg, pioner del pop-art, sigui dit com una pregària per una dona conservadora com si beneís la taula abans de dinar amb la seva família. O que un text de l’arquitecte alemany Bruno Taut, que va dissenyar als anys 20 urbanitzacions plenes de llum i jardins per a les classes treballadores, sigui dit mentre algú travessa en moto un paisatge urbà gris adreçant-se a la planta de residus on treballa. O posem per cas un altre exemple també diferent, que una mestra instrueixi els seus alumnes amb una declaració del cineasta Jim Jarmush que afirma que res és original: “Agafeu idees d’aquí i d’allà sempre que us inspirin o que nodreixin la vostra imaginació.” Tanmateix, és xocant d’una altra manera que el manifest futurista de Marinetti s’avingui amb l’agressivitat de l’ambient de la Borsa. En tot plegat hi ha alguna cosa d’ironia, de joc i fins i tot de broma? Potser sí, però hi ha una invitació a pensar-hi, com ara sobre què ens diuen ara els manifestos o sobre el paper de l’artista a la societat.

Cal que digui un parell de coses més. Una és que la idea i realització de Manifesto es deu a l’artista visual alemany Julian Rosefeldt. I l’altra és que el projecte està lligat a la col·laboració de Cate Blanchett, que, assumint els diversos personatges i fent-s’hi així omnipresent, fa un manifest del seu art interpretatiu a través de la caracterització, la gestualitat i els diferents registres de veu.