Llibres

Retrat literari

Maria Àngels Anglada, autenticitat i compromís

Aquest article va guanyar el premi Rafel Cornellà-Joaquim Abril 2018 de retrat literari, en el marc de l’última convocatòria dels Premis Recull de Blanes
Diuen que la seva és una obra unitària i orgànica, una obra amb voluntat de síntesi –entre classicisme i modernitat, entre l’art i el compromís ètic, polític i social

Ha pas­se­jat pel camí que voreja els prats, clo­sos per file­res d’àlbers i frei­xes. El sol encara no s’ha post. Agra­eix sen­tir-ne al ros­tre la tebior dels dar­rers rajos, en aquesta tarda de finals d’octu­bre. Amb la sen­sació de cali­desa al cos i a la mirada, se’n torna cap a la casa.

Com li agrada asseure’s a escriure en aquests ins­tants, quan tot just ha res­pi­rat i ha cami­nat cap­ti­vada –encara ara, tants anys després– per la bellesa d’aquest pai­satge clar, d’aquesta terra que tant estima. A la taula de la seva estança refugi, ben dis­po­sats, plecs de fulls i alguns petits lli­bres de nar­ra­ci­ons i poe­sies. Vir­gili, les seves esti­ma­des poe­tes hel·lenísti­ques, l’admi­rat Gior­gio Bas­sani. Ben a prop, dues foto­gra­fies fami­li­ars. En l’una, amb els nets. A l’altra, amb les tres filles i el seu esti­mat Jordi, a qui troba tant a fal­tar.

No li cal­drien, no, les fotos, perquè els té sem­pre ben a prop, els qui estima. Tan­ma­teix, li agrada que siguin allà men­tre es lliura amb delec­tança i passió a recrear mons i històries que miren de mos­trar els colors de l’ànima humana. Ara deixa volar la ima­gi­nació, ins­pi­rada per la llum de l’illa de Miti­lene i la ina­bas­ta­ble bellesa del pai­satge grec; ara toca ben de peus a terra i un vel de tris­tesa ombreja el seu cor, en recor­dar el pati­ment de tot un poble cau­sat per la cru­el­tat humana.

Aquests dies se sent espe­ci­al­ment emo­ci­o­nada. És a punt de lliu­rar a mans de l’edi­tor els relats escrits els dar­rers mesos, i algun altre que encara no havia vist la llum. I se sent tant il·lusi­o­nada com quan varen publi­car-li aquells pri­meríssims poe­mes, un Díptic com­par­tit amb la també poeta Núria Albó. Li ha nas­cut sem­pre de ben endins, aquesta neces­si­tat pla­ent de dibui­xar amb traços fins i deli­cats esce­nes d’un món real, o tal volta inven­tat, que toquen de manera espe­cial el seu cor. Perquè la com­mo­uen, pot­ser perquè l’entris­tei­xen o, sen­zi­lla­ment, per la ten­dresa que li pro­vo­quen. Té a les mans aquests relats. Els relle­geix amb cura i dete­ni­ment, no sigui que, en algun moment, la pin­ze­llada nar­ra­tiva demani més vivesa o que un petit canvi en l’ús dels mots pugui enri­quir la forma amb què han estat abi­llats.

L’acom­pa­nya la melo­dia dels lie­der del Viatge d’hivern de Schu­bert. La música, sem­pre pre­sent, ja de ben petita, a la casa de Vic. La música, com la poe­sia, una part d’ella mateixa. Lli­gam de boni­ques rela­ci­ons d’amis­tat. Força que ha donat ales a molts dels seus relats. Com aquell que li pro­meté a Jac­ques Stroumsa, jueu sefar­dita de la comu­ni­tat de Salònica, dedi­cat a la seva ger­mana Júlia. No podrà obli­dar mai l’emoció d’aquell 4 de juny de 1998, en veure que un dels seus per­so­nat­ges havia esde­vin­gut real. El goig que expe­ri­mentà en escol­tar-lo tocar el violí, mudat en tras­bals en dis­tin­gir l’ominós número d’inter­na­ment en el seu braç d’artista. Pot­ser, pensa, és pre­ci­sa­ment la música, que enal­teix de manera sublim l’ànima humana, la que li dona for­ces, quan escriu, per fer pale­ses la ignomínia i la cru­el­tat de què és capaç l’ésser humà. Altra­ment, es diu, pot­ser l’escull li’n resul­ta­ria exces­si­va­ment fei­xuc. Clou els ulls, i es deixa cor­pren­dre per la melo­dia, per l’emoció.

Avui la casa s’ha omplert de jocs i de ria­lles. Han vin­gut els nets. Els veu entrar i sor­tir, esva­lo­tats i ale­gres. Qual­se­vol cosa esdevé un estímul per a la seva ima­gi­nació i les seves ganes de gau­dir a cor què vols d’aquests dos dies a la casa de Vila­ma­co­lum. Sap que aquí se sen­ten espe­ci­al­ment lliu­res i feliços. Hi comp­ten, a més, amb la seva com­pli­ci­tat, com quan s’entreté a expli­car-los històries tre­pi­dants i ple­nes d’emoció. Herois que s’enfron­ten a mons­tres ter­ri­bles, i en resul­ten ven­ce­dors, no només pel seu coratge, sinó gràcies també al seu enginy. Déus i dees­ses que cas­ti­guen els mor­tals de manera impla­ca­ble, tot trans­for­mant-los en ani­mals o en éssers fantàstics. Històries que la Clara, la Núria i l’Adrià escol­ten amb els ulls esba­ta­nats i gai­rebé sense gosar res­pi­rar. –I, com ho va fer, doncs, àvia, si cada cop que li tallava un dels vuit caps li’n sor­tia un altre?, li demana encu­ri­o­sida la Núria, que jeu de boca­ter­rosa damunt la catifa, amb el pijama posat, ara que tot just han aca­bat de sopar. Ella som­riu, i va des­gra­nant, una a una, les històries i els detalls que les con­for­men, fins que la son i l’esgo­ta­ment del dia ja gai­rebé els han fet aclu­car els ullets. Reco­neix bé aquest poder hipnòtic de la història que s’explica: fins i tot els alum­nes més moguts i menys estu­di­o­sos escol­ta­ven aten­ta­ment i amb abso­lut silenci quan ella els par­lava d’una dona valenta i rebel ano­me­nada Antígona o de cants de sirena que atre­ien irre­mis­si­ble­ment els mari­ners. Per aquest motiu l’abellí que esde­vin­gues­sin matèria d’alguns dels seus relats, per tal que joves i també adults, en lle­gir-los, pogues­sin dei­xar volar la seva ima­gi­nació.

És a l’estació de Figue­res. Men­tre espera, con­tem­pla els alts i vells cedres del des­cu­rat jardí de la Renfe. Dues vides altes i har­mo­ni­o­ses que cal­dria res­pec­tar, pensa. Li ha agra­dat sem­pre tant con­tem­plar els arbres! Els trets amb què es mos­tren i for­men part del pai­satge con­nec­ten bella­ment amb la seva pròpia essència, des­vet­llant-li el coratge i un sen­ti­ment de joiosa ple­ni­tud. El tra­jecte Figue­res-Bar­ce­lona no se li fa mai llarg. Apro­fita per fulle­jar l’Avui, fer els mots encre­uats i con­tem­plar un pai­satge que, tot i força cone­gut, sem­pre mos­tra petits can­vis. A més, la com­pa­nyia d’altres viat­gers li ha resul­tat sem­pre quel­com agra­da­ble, i ha esde­vin­gut més d’un cop font d’ins­pi­ració d’alguns dels seus relats. Com la història d’aque­lla exa­lumna, veri­ta­ble àngel d’Arezzo a ulls del seu xicot, jove pin­tor. Ho acabà com­pre­nent, en escol­tar les peti­tes manies del noi alhora que s’esforçava a ende­vi­nar a qui li recor­dava el seu ros­tre. Un cel clar, esquit­xat a vol­tes per uns núvols fugis­sers i el pai­satge divers, atre­uen la seva mirada en aquest viatge cap a Bar­ce­lona. Avui a la uni­ver­si­tat li fan un acte d’home­natge.

El seu tarannà, dis­cret i més aviat reser­vat, no s’adiu massa bé amb la solem­ni­tat dels actes acadèmics, encara menys quan la seva pròpia obra i ella mateixa en són el motiu cen­tral. Però l’apreci i la gene­ro­si­tat amb què amics, com­panys de pro­fessió i d’ofici i estu­di­o­sos de la seva obra han orga­nit­zat l’acte, l’han dut a con­fir­mar-hi, pro­fun­da­ment agraïda, la seva presència. Es troba asse­guda al bell para­nimf de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Mira al seu vol­tant. Reco­neix tan­tes per­so­nes a les quals apre­cia i per les quals se sent esti­mada! Amb algu­nes ha gau­dit com­par­tint la passió –i l’ofici de trans­me­tre-la a les joves gene­ra­ci­ons– pel món clàssic, pel pai­satge i la cul­tura gre­gues. Reco­neix com­panys i exa­lum­nes de les Escolàpies i del Ramon Mun­ta­ner de Figue­res. En mol­tes altres ha tro­bat, tots aquests anys, un generós i sin­cer recol­za­ment en la seva tasca com a tra­duc­tora i, sobre­tot, com a escrip­tora. Els escolta emo­ci­o­nada. No són només dis­cur­sos, allò que pro­nun­cien. Són mots que il·lumi­nen moments cab­dals de la seva vida i del seu camí en l’ofici d’escriure. Els dolços lli­gams fami­li­ars, de pares i ger­mans, del marit, les filles i els nets; la passió pel món clàssic i per la música; els anys de pro­fes­sora; els viat­ges a Grècia i a Itàlia; l’estreta vin­cu­lació amb Vic, Figue­res, l’Empordà. Com qui, amo­ro­sa­ment i deta­llada, des­criu la forma i el color de lilàs, ges­sa­mins i buguenvíl·lies, van des­gra­nant moments i imat­ges de la seva manera de fer i de ser. Els escolta par­lar d’excel·lència moral i literària, de com­promís amb la llen­gua i la memòria. Diuen que la seva és una obra unitària i orgànica, una obra amb volun­tat de síntesi –entre clas­si­cisme i moder­ni­tat, entre l’art i el com­promís ètic, polític i social–. Es refe­rei­xen a ella com una dona “refle­xiva i res­pec­tu­osa, de mirada bri­llant i move­dissa, d’un par­lar pau­sat i dolç. Que estima la intel.​ligència i la bon­dat dels homes i les dones. Com­pren­siva, apas­si­o­nada, mis­te­ri­osa, càlida. Incon­di­ci­o­nal dels amics i la família”.

Som­riu per dins. Ella només ha donat forma a un anhel. Tocada la seva ànima per un sen­ti­ment, una emoció, davant la bellesa del món, però també arran de la injustícia i del dolor, li cal –li ha cal­gut sem­pre– dir, par­lar, fer palès, amb els ver­sos, que mal­den per néixer i fer-se, amb les històries que pre­nen a poc a poc forma en el seu cap, men­tre els mots, acu­ra­da­ment, miren d’anar-les mode­lant. Sense jugar amb màsca­res. Cer­cant, a l’altra banda del dur silenci, llançar els dards de la veri­tat.

Avui endreça papers i docu­ments de l’arxiu de les Clo­ses. D’aquí la seva pri­mera novel·la, on res­catà de l’oblit la història de la besàvia del marit. Desig tenaç el seu, d’obrir una escletxa de llum que il·lumini els fets pas­sats, de fer per­viure la memòria dels qui ens han pre­ce­dit. Entre els docu­ments, un àlbum de fotos fora de lloc. Des­co­neix la causa que l’ha dut fins aquí –pot­ser els nets, jugant…–. L’obre. Són fotos de viat­ges amb el Jordi, i d’altres de moments sig­ni­fi­ca­tius per a ells: el casa­ment de les filles, el nai­xe­ment dels pri­mers nets, tro­ba­des fami­li­ars i amb amics. El pas del temps ha fet supor­ta­ble el pes de l’absència. Per­viu, però, inten­sa­ment, la llum del sen­ti­ment com­par­tit, i res­plen­deix en cada gest, en cada mot, en cadas­cun dels seus fruits.

En una de les fotos retroba aque­lla nena de sis anys d’ulls vius que mira de manera directa a la càmera, amb un cert posat inter­ro­gant i encu­ri­o­sit res­pecte del món i del que passa. El cabell fosc, ben pen­ti­nat, s’ende­vina ondu­lat, com cer­cant el rínxol, perquè acaba en uns per­fec­tes tira­bui­xons. Vol­dria dema­nar-li quins som­nis il·lumi­nen la seva mirada, i con­vi­dar-la a acom­pa­nyar-la ara, en aquesta estança, des d’on ha mirat el món, i l’ha sen­tit, mal­grat tot, bo i bell. I la poe­sia li ha permès d’expres­sar-ho, i de tro­bar-hi el seu lloc.

El temps ha fet néixer arru­gues al seu ros­tre i ha empe­ti­tit els seus ulls. Però la seva mirada con­serva encara la vivesa davant la con­tem­plació del món. Ja no li cal domar els seus cabells fos­cos, se’ls pen­tina deli­ca­da­ment dei­xant que s’ondu­lin lliu­re­ment. Tot i que pot­ser ha sem­blat sem­pre apa­rent­ment fràgil, se sent encara una dona forta, per­se­ve­rant en les seves con­vic­ci­ons, en la vida, en l’escrip­tura.

Aquesta que ara té a les mans és tan bonica! La seva mirada recorre cada detall, cada petitíssim ele­ment del lloc, el jardí, el petit cos esti­mat, el gest pro­tec­tor –la mà damunt l’espat­lla–, la llum que il·lumina els ros­tres. L’emoció comença a jugar amb les parau­les, donant forma al poema que bas­teix en la seva ment, men­tre con­tem­pla aquesta foto­gra­fia amb la neta Clara. Diri­geix el seu esguard vers el fines­tral. En l’hora sus­pesa del cap­ves­pre, es deixa cor­pren­dre de nou per aquest cel empor­danès, tenyit d’ocres, mal­ves i ata­ron­jats. Per aquests prats enri­ve­tats de xiprers i llo­rers flai­ro­sos, en el camí de can Geli cap a les clo­ses.

I repassa en la memòria aquell poe­met que no fa molt va escriure. Sense saber bé per què, se li ha fet pre­sent ara, en aquesta hora plàcida del cap­ves­pre. “Ros­si­nyol, petit poeta, pot­ser sense ado­nar-me’n, de tu he après aquests silen­cis llargs men­tre bat tant de ple el sol de la vida. Pot­ser, sense ado­nar-me’n, això he après de la teva paciència embos­cada entre bran­ques fullo­ses: l’espera d’una fràgil qui­e­tud on els mots tro­ben el seu fil de plata –el germà fosc del teu cant res­plen­dent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.