Una arma justiciera
Juli Alandes presenta ‘Caça major’, una novel·la negra, rural, envoltada de xafogor i del paisatge del Matarranya, protagonitzada per Miquel O’Malley
La bellesa del Parc Natural dels Ports, al Matarranya, encara és força genuïna, tot i els molins de vent cada cop més propers que, de moment, tot i l’amenaça, no poden superar els gegants de pedra d’aquelles muntanyes. Una natura marcada per una climatologia sovint extrema que a Caça major, la novel·la que Juli Alandes acaba de publicar a la col·lecció Crims.cat, d’Alrevés, és en format de xafogor.
Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968) és professor d’història, narrador i col·labora en diversos mitjans de comunicació des del 1990. Ha rebut premis com el Roc Boronat pels contes d’Àcrates!, l’Enric Valor per Crònica negra i l’Andròmina per Trencatenebres.
Caça major és la quarta novel·la amb protagonisme –en aquest cas menor– del policia filòsof Miquel O’Malley –barceloní d’ascendència valenciana i cognom irlandès–, després d’El crepuscle dels afortunats, Crònica negra i La mirada del cocodril. “Jo vull jubilar-lo i ell no es deixa. Hem arribat a un consens, i ha acceptat deixar de ser el rei de la trama”, ironitza Alandes.
Caça major s’inicia amb la mort de Dídac Ares, amic d’O’Malley. “Fins ara els morts eren enemics. En aquest cas he matat un antic amic meu, de vint anys enrere, que és qui ocupa en la vida real el càrrec de Dídac Ares. Li’n vaig demanar permís. El problema vingué quan els assassins, que jo m’havia inventat, van resultar ser identificables. No han matat cap persona, però tota la resta... Jo havia dissenyat una trama que em semblava exagerada i la realitat la superava cada vegada”, confessa.
Un sicari sud-africà, un cacic local que organitza caceres, mossos d’esquadra, bombers i guàrdies civils, a més dels paratges de la zona, serveixen a Alandes per construir una trama cosida amb el seu estil habitual, amè i sempre acurat i respectuós amb els registres lingüístics, crític i sorneguer. “Hi ha una voluntat de fer crònica d’un temps i d’un país. El temps és real com ho és la geografia. No soc gaire amant de les afirmacions taxatives, com ara les d’aquells que diuen que només es pot escriure en primera persona, però en aquest cas crec que no pot ser d’una altra manera. Hi ha un excés de Peter Pans al món. La nostàlgia del temps passat només perquè és passat és absurda.”
Ambientar una obra al Matarranya no exigeix cap justificació, tot i això ens ho explica: “Fa molt temps, vaig viure un grapat d’anys a les Terres de l’Ebre. Em venia de gust dedicar-los una novel·la. I m’interessa, sempre, destacar que les fronteres administratives no són més que convencions absurdes. També soc, segurament, massa agosarat per intentar mostrar les variacions i la riquesa de la llengua. Però l’estàndard és tan avorrit... I la nostra llengua, tan rica...”
Critica temes com l’aeroport de Castelló, la prepotència de la Guàrdia Civil, les dificultats per parlar en català... Els tria o apareixen mentre escriu? “No apareixen. Hi són, per desgràcia. Lloses que tenim al damunt. Faig novel·la negra perquè em permet parlar dels criminals reals del meu país sense patir per si em demanden. La novel·la negra, bàsicament, és una arma justiciera”, assegura amb rotunditat.