Kiss, mascletada al Rock Fest

Ini­ma­gi­na­ble, fa una dècada, veure Kiss i Scor­pi­ons actuar periòdica­ment a Cata­lu­nya i incon­ce­bi­ble, també, que a Bar­ce­lona, ciu­tat d’un fes­ti­val tan entre­gat a les noves tendències com el Sónar i un altre tan rabi­o­sa­ment cool com el Pri­ma­vera Sound, hi hagués espai per al Rock Fest, un fes­ti­val de rock dur i heavy metal aliè a qual­se­vol anhel de moder­nor. El Rock Fest, en la seva cin­quena edició al parc de Can Zam de Santa Coloma de Gra­me­net, va reu­nir, des de dijous i fins dis­sabte, més de 20.000 espec­ta­dors dia­ris i, per a l’any vinent, ja ha anun­ciat una edició de qua­tre dies en lloc de tres.

Kiss, prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes de la jor­nada de dis­sabte, havien visi­tat Cata­lu­nya el 1983 (sense maqui­llatge, una decisió tan dolo­rosa per als seus fans com ho va ser per als de Bob Dylan que aquest, l’any 1966, deixés enrere el folk), el 1997 (en el marc d’una efímera reunió del quar­tet ori­gi­nal), el 2010 i el 2015 (en un for­mat, ja, de parc d’atrac­ci­ons per a tota la família).

Aquesta vegada a Santa Coloma, i en el marc d’una gira de cinc únic con­certs a l’Estat i Por­tu­gal, Kiss van mane­gar-se-les per suplir les cada vegada més min­ses facul­tats vocals de Paul Stan­ley amb un des­ple­ga­ment generós en pirotècnia (cadas­cuna de les dinou cançons van anar acom­pa­nya­des de les seves res­pec­ti­ves mas­cle­ta­des) i números pro­pis d’una tira de còmic com ara el de Gene Sim­mons bave­jant sang men­tre can­tava (una mica millor que el seu soci) God of thun­der o el de Stan­ley viat­jant en tiro­lina per sobre les clepses del seu públic a ritme de Psycho cir­cus. Un espec­ta­cle, doncs, en què la vete­rana banda va tor­nar a cen­trar la seva aposta en l’aspecte visual però en què es va escol­tar un reper­tori força sen­sat: inici poderós amb Deuce, Shout it loud i I was made for lovin’ you; recu­pe­ració de temes poc o gens habi­tu­als com ara Fire­house i Fla­ming youth, i cançons no cenyi­des a la seva pro­ducció més clàssica –I love it loud, Lick it up, War mac­hine, Say yeah. Al cos­tat de Sim­mons (que va tor­nar a exhi­bir la seva llar­ga­ruda llen­gua) i Stan­ley (que, podent emprar la poca veu que li queda per can­tar Love gun com Déu mana, pre­fe­reix mal­gas­tar-la par­lant a crits al públic), Eric Sin­ger (bate­ria) i Tommy Thayer (gui­tarra) van man­te­nir el nervi de l’actu­ació. Les imi­ta­ci­ons, nota a nota i gest a gest, que van fer del Black dia­mond de Peter Criss i el Shock me d’Ace Freh­ley (els músics a qui fa uns anys van subs­ti­tuir), tan­ma­teix, van tor­nar a gene­rar un curt­cir­cuit en aquesta orga­nit­zada i apas­si­o­nada unió de fans ano­me­nada Kiss Army.

Els ale­manys Scor­pi­ons –que el Rock Fest ja va recu­pe­rar, després d’un temps d’absència, en la seva edició del 2015– van mos­trar-se, per la seva part, encer­tats i amb ganes d’agra­dar. Amb Klaus Meine, el can­tant, enva­len­tint-se a mesura que cor­ria el rellotge, van gua­nyar-se del pri­mer a l’últim visi­tant del Rock Fest amb super­ba­la­des com ara Wind of change i Still loving you, per­di­go­na­des hard-rock com ara Big city nights i Rock you like a hur­ri­cane i una versió de l’Overkill dels Motörhead durant què es van pro­jec­tar imat­ges del seu líder, el difunt Lemmy Kil­mis­ter, i s’hi va sumar qui va ser el seu gui­tar­rista, Phil Camp­bell, en fun­ci­ons d’il·lus­tre con­vi­dat.