Crònica grotesca d’en Tintín

Jan Fabre fa una crònica gro­tesca de la seva esti­madíssima Bèlgica. La defi­neix com un forat negre perquè les volun­tats dels valons, els fla­mencs i els ale­manys es men­gen la uni­tat. Fins i tot els de Brus­sel·les juguen a part. És un diver­tit camp de mines on ridi­cu­lit­zar el poder i el com­por­ta­ment humà. Jan Fabre fa catarsi de tots els tòpics. Des de Jac­ques Brel, Man­neken-Pis i els bar­ru­fets fins als mus­clos, les pata­tes i la xoco­lata. Però s’oblida d’en Tintín. Perquè la seva mirada de tenaç inves­ti­ga­dor, de peri­o­dista que mai escriu una rat­lla en les seves his­to­ri­e­tes, coin­ci­deix amb aquesta crònica gro­tesca exte­nu­ant. Ell és Tintín.

Aquesta sàtira dels naci­o­na­lis­mes té trans­lació a Cata­lu­nya? És una pre­gunta obli­gada que ell obvia tant com pot. Cer­ta­ment, tot té sàtira (bé que es com­prova set­ma­nal­ment en el Polònia) però, pro­ba­ble­ment, els res­sorts que usa Fabre no per­me­trien fer el mateix retrat a la Cata­lu­nya de l’1-O o dels 11-S.

Fabre cons­tru­eix un relat que no té atu­ra­dor. Durant pràcti­ca­ment qua­tre hores. Se ser­veix dels qua­dres que pin­tors fla­mencs (Van Eyck, El Bosch, Magritte...) han fixat a la retina dels museus euro­peus per auto­de­fi­nir-se. Diu què està pro­hi­bit, què és obli­gat i què es pot fer. I acla­reix que sem­pre és pos­si­ble ser belga i alhora fal­tar a tota la nor­ma­tiva. Vaja, un Groucho Marx en tota regla. El car­na­val és l’altre ele­ment que ajuda a qua­llar la línia. Perquè el seu retrat des­car­nat (amb postals potents, marca de la casa) per­met fer una crítica al poder. El mateix que fa ell amb el seu espec­ta­cle ataca la política, però també els esta­ments soci­als. És sor­pre­nent la capa­ci­tat de nete­jar l’espai, habi­tu­al­ment brut de mate­rial que van escam­pant els per­so­nat­ges, sigui a través de l’escom­brada dels coloms o d’uns ven­da­vals amb fum que tenyeix l’escena en la boira de Lon­dres.

Fabre defensa el tea­tre de l’esgo­ta­ment físic. Entén que hi ha una veri­tat que és útil per con­nec­tar amb l’espec­ta­dor. Ara, el públic pateix si ha d’estar tant temps sense poder esti­rar les cames. Els tea­tres no estan pre­pa­rats. (Per al seu Mount Olym­pus, de 24 hores, està molt assu­mit que es pren­gui el repòs.) Pro­ba­ble­ment, avui, ja no és neces­sari aquest tea­tre del límit físic. Sobre­tot gràcies a un repar­ti­ment d’actors molt bo. Capaços de ballar, can­tar, fer un monòleg de bor­ratxo patri­ota o pixar a la dreta del públic sense el menor pudor. Ni el pri­mer Almodóvar en els temps de Pepi, Luci Bom...

El com­por­ta­ment humà, hipòcrita, que amaga la mal­dat per a la inti­mi­tat i que li agrada gas­tar el diner negre fàcil que va cir­cu­lant per la capi­tal d’Europa, ense­nya que aquesta Bèlgica és gai­rebé medi­terrània. No tindrà el sol per cre­mar-se la pell però la neces­si­tat de sen­tir-se lliure i d’actuar sense mesura està en l’ADN de la huma­ni­tat euro­pea.