Juanes segueix el seu camí

En una entre­vista publi­cada a la con­tra­por­tada d’aquest diari, el 15 d’octu­bre del 2001, deia Jua­nes sobre la seva relació amb el “boom llatí” del moment: “No tinc res en con­tra d’aquest feno­men, però jo vaig per un altre camí.” En aquell moment, Jua­nes –Juan Este­ban Aris­tizábal– tenia 29 anys i havia publi­cat només un disc com a solista, Fíjate bien, amb el qual havia acon­se­guit mitja dot­zena de nomi­na­ci­ons als pre­mis Grammy lla­tins, després d’haver publi­cat cinc dis­cos amb un grup de rock força dur ano­me­nat Ekhy­mo­sis, al seu Medellín natal. Ara, Jua­nes té 45 anys i la seva dis­co­gra­fia inclou sis dis­cos d’estudi més i un bon nom­bre de sin­gles d’èxit, amb els quals és rela­ti­va­ment fàcil cons­truir un con­cert de poc més d’una hora i mitja com el que va ofe­rir dime­cres al Fes­ti­val de Cap Roig, amb el públic entre­gat gai­rebé des de la pri­mera fins a l’última de les vint-i-dues cançons del reper­tori.

Ara que vivim un altre boom llatí gràcies al reg­ga­e­ton i les seves exten­si­ons i per­ver­si­ons, Jua­nes con­ti­nua anant per un altre camí, el seu, mar­cat per les seves arrels rocke­res –una banda amb dues gui­tar­res, inclosa la seva, més baix, bate­ria i teclats– i bon gust per les melo­dies pop ama­ni­des amb rit­mes lla­tins no sem­pre molt evi­dents.

Jua­nes va obrir el con­cert amb apos­tes segu­res: un dels seus pri­mers èxits, A Dios le pido, seguit de Fuego, un dels millors temes del seu últim disc, Mis pla­nes son amarte, del qual van arri­bar a sonar fins a set cançons al llarg d’una nit interes­tel·lar en què Jua­nes es va pre­sen­tar en la pan­ta­lla com l’astro­nauta de la por­tada de Mis pla­nes..., amb el seu nom traduït també a un hipotètic idi­oma extra­ter­res­tre, sota la imatge impertèrrita d’un alien.

Entre els blocs de temes nous va anar inter­ca­lant èxits ante­ri­ors com ara Nada valgo sin tu amor, Foto­grafía i Es por ti, aques­tes dues últi­mes d’Un día nor­mal (2002), el seu segon disc, del qual també van sonar, a més de la ini­cial A Dios les pido, La paga, La noche i Mala gente, inter­pre­ta­des una rere l’altra, abans d’arri­bar l’èxtasi col·lec­tiu amb La camisa negra i Me ena­mora, com a gran clo­enda del con­cert, abans d’uns bisos no tan lluïts: Vol­verte a ver, en una versió des­pu­llada, només amb piano i veu, Que­rida i La luz, que –com la recent Ángel– mos­tra la cara més electrònica i balla­ble de Jua­nes. Està bé que expe­ri­menti amb noves sono­ri­tats o amb rit­mes tra­di­ci­o­nals com ara la cúmbia (Oye mujer), però el seu camí és, defi­ni­ti­va­ment, un altre. I té només tres lle­tres: pop.