En espera d’una representació

Lle­gint el lli­bret amb aco­ta­ci­ons de Rinaldo (en relació amb l’última versió de l’òpera que Händel va estre­nar l’any 1731, vint anys després de la pri­mera) escrit per Gia­como Rossi, a propòsit d’un ima­gi­nari epi­sodi de la pri­mera cro­ada de finals del segle XI en què el cava­ller cristià Gof­fredo de Boui­llon incita l’heroi Rinaldo a cul­mi­nar la con­questa de Jeru­sa­lem enfron­tant-se a la feti­llera Armida i el seu aliat/amant Argante, s’entra en un món fantàstic amb car­ros esti­rats per dracs, de roques ple­nes de mons­tres i de fúries espan­to­ses, de sire­nes que fan de timo­ner d’una barca, de bos­cos i de cas­tells encan­tats cus­to­di­ats per dia­bles, de mags que habi­ten una cova al peu d’una mun­ta­nya hor­ri­ble. És així que, en assis­tir a la seva inter­pre­tació en versió con­cert a l’església del Carme de Pera­lada, una va pen­sar que li agra­da­ria veure ple­na­ment repre­sen­tada aquesta obra en certa manera redes­co­berta a par­tir de la recu­pe­ració gene­ral de l’òpera bar­roca i, en par­ti­cu­lar, de l’impacte d’algu­nes de les seves més belles àries, entre les quals Las­cia ch’io pianga, que Almi­rena, l’esti­mada de Rinaldo, canta sos­pi­rant per la lli­ber­tat men­tre és pre­so­nera d’Armida. Tan­ma­teix, de moment, s’ha de cele­brar que, inclo­ent-hi una semi­es­ce­ni­fi­cació con­ce­buda i diri­gida pel con­tra­te­nor Xavier Sabata, s’hagi estre­nat per pri­mer cop a Cata­lu­nya la versió inte­gra de l’última revisió que Händel va fer d’aquesta òpera. I, a través de la música i del cant, sem­pre hi ha la pos­si­bi­li­tat d’ima­gi­nar el seu món fantàstic.

Amb la seva capa­ci­tat comu­ni­ca­tiva, que pot­ser va bar­re­jant-se amb un divisme que ten­deix a la sobre­ac­tu­ació, Sabata va assu­mir Rinaldo amb una con­vicció que va engan­xar el públic tot apro­fi­tant les pre­ci­o­ses àries del per­so­natge, com ara Cara sposa, Cor ingrato i Furie ter­ri­bili. Home de tea­tre, en el qual va for­mar-se, el con­tra­te­nor va con­ce­bre una posada en escena mínima, però prou efec­tiva, amb efec­tes lumínics i sonors rela­tius a les agi­ta­ci­ons sen­ti­men­tals i fac­tu­als de la trama. Tra­ient els faris­tols de les ver­si­ons en con­cert de les òperes, d’acord amb el desig d’apun­tar una esce­ni­fi­cació, va afa­vo­rir una interacció entre els per­so­nat­ges i a la vegada els seus intèrprets. D’altra banda, com si volgués diluir la fron­tera entre per­sona i per­so­natge, la decisió que els can­tants dugues­sin peces del seu ves­tu­ari va fer pos­si­ble que, tri­a­des més aviat les des­ti­na­des a la repre­sen­tació, el tenor Juan Sancho encarnés Gof­fredo amb una ame­ri­cana blanca sem­blant a la d’un cam­brer. A més, com que pre­ci­sa­ment l’òpera bar­roca és una festa de la cul­tura queer en què la tes­si­tura d’un heroi mili­tar va ser con­ce­buda per a un cas­trato i ara tant pot assu­mir-la una con­tralt, una mez­zo­so­prano o un con­tra­te­nor, pot­ser no calia que la con­tralt Hillary Sum­mers encarnés Argante amb un bigoti pin­tat. Que al final tots els per­so­nat­ges, tant els ven­ce­dors com els vençuts, brin­des­sin amb cava (i real­ment en begues­sin) pot enten­dre’s com una con­cessió al món de Pera­lada.

No només Sabata va tri­om­far vocal­ment. Amb la seva veu bella i diàfana, Núria Rial va fer una encan­ta­dora Almi­rena i Mary-Ellen Nesi va encar­nar Armida de manera enèrgica. En la part ins­tru­men­tal, apor­tant-hi molta vita­li­tat, els 23 musics de Ves­pres d’Arnadí, diri­gits per Dani Espasa, van con­tri­buir de manera fona­men­tal a l’èxit d’aquesta pro­posta del Fes­ti­val Cas­tell de Pera­lada demos­trant que és una for­mació ascen­dent en la inter­pre­tació de la música bar­roca.