De la mà de Dausà

Tant se val que sigui una nit de lluna plena o que hi hagi lluna nova. I l’espai, sense des­merèixer en aquest cas la bellesa del fòrum romà d’Empúries, acaba sent també rela­tiu. Siguin qui­nes siguin les con­di­ci­ons i l’entorn, Joan Dausà, amb les lle­tres de les cançons i la seva pode­rosa veu, acaba sem­pre per atra­par el públic.

La joveníssima Paula Valls (Man­lleu, 1999) va ser l’encar­re­gada de pre­pa­rar el ter­reny a Dausà. Va acon­se­guir crear un ambi­ent íntim amb la inter­pre­tació de diver­sos temes del seu nou àlbum I am (Jo soc), que és en si mateix una decla­ració de prin­ci­pis. Valls va aca­bar la seva col·labo­ració amb una inter­pre­tació par­ti­cu­lar del Que tin­guem sort de Lluís Llach. Minuts després, el can­tant de Sant Feliu de Llo­bre­gat (1978) va sor­tir a l’esce­nari dis­po­sat a aga­far cadas­cun dels assis­tents de la mà i trans­por­tar-los cap al seu món inte­rior que ha reflec­tit en el seu dar­rer tre­ball, Ara som gegants. Un disc que parla d’experiències per­so­nals que donen lloc a sen­ti­ments uni­ver­sals. La resistència en els mals moments (Caure no feia mal), l’enyo­rança arran d’un tren­ca­ment (Diria que eres tu) o els estralls de la malal­tia de l’Alz­hei­mer (Obriu-me el cap). Però perquè el con­cert no es con­ver­teixi en un drama, tal com ell mateix va dir, Dausà xerra amb el públic i fa bro­mes. “El Jo mai mai voleu? Hem deci­dit que no el can­ta­rem més perquè ens interessa fer pro­moció del nou àlbum”, va dir, murri. El moment de gresca màxim va arri­bar amb el dar­rer bis i La gran eufòria. El con­cert, l’últim de la sèrie que s’han cele­brat a les ruïnes d’Empúries, va començar per Santa Clara i va aca­bar amb una invi­tació de Dausà a mirar el cel i con­tem­plar la pluja d’estels, les llàgri­mes de Sant Llo­renç.