Crítica
clàssica
Beethoven en l’últim concert
El Festival de Música de Torroella de Montgrí va cloure diumenge la seva XXXVIII edició omplint l’auditori de l’Espai Ter amb un concert amb una orquestra d’una quarantena de músics especialitzada en el classicisme: la PKF-Prague Philharmonia, dirigida per Marek Sêdivy. Amb tres peces que Beethoven va crear en l’eclosió de la seva maduresa, va ser la proposta més espectacular pel que fa al volum orquestral i per la mateixa vocació de grandesa del compositor exhibida en part de la seva obra. Una manera potent de tancar el festival i, sens dubte, seductora per al públic. Tanmateix, no va ser la proposta més captivadora en una edició extraordinària plena d’exquisideses, de subtilitats de la música de cambra, de formacions que troben joies amagades, sobretot en el repertori de la música antiga i barroca. Les limitacions pressupostàries del festival, però també el seu mateix caràcter poc ostentós amb el qual no programa de cara a la galeria, exclou les grans orquestres i els solistes de moda; però, concebuda al marge de l’aparador, la seva programació és l’expressió d’un gust afinat, coherent, i a vegades prou audaç.
El concert va començar amb l’obertura d’Egmont, una peça de música d’escena de la qual ara només s’interpreta aquest fragment inicial i que Beethoven, al qual la Revolució Francesa va fer sensible a les lluites per la llibertat, va compondre a partir del drama de Goethe sobre el comte que, un dia de 1568 a la Grand-Place de Brussel·les, va ser decapitat per ordre del duc d’Alba. La peça fonamental de la primera part va ser el Concert per a piano i orquestra núm 5 (pomposament anomenat Emperador) amb la participació del pianista txec Igor Ardàsev, que va rebre una ovació entusiasta del públic, però que, sobretot a l’Adagio un poco mosso, va semblar atabalat mentre que, potser, li va mancar aquella mena d’expressivitat que, posem per cas i tenint recent el seu últim concert a Torroella, transmet Joaquín Achúcarro, que, també amb més claredat expositiva, tant ha interpretat aquesta obra.
La segona part va ser de l’Heroica, la Tercera simfonia, considerada una de les obres monumentals de Beethoven, que, en principi, va dedicar a Napoleó admirant-lo com un heroi revolucionari, però que després s’ho va repensar en observar que s’havia convertit en un emperador tirànic. En els seus estudis crítics de les simfonies de Beethoven, Berlioz va dir de la Tercera que no evocava batalles i marxes triomfals, sinó pensaments greus i profunds d’un compositor tan potent com turmentat. I potser hi va mancar una certa gravetat i profunditat en l’execució.Fins l’any vinent.