Beethoven en l’últim concert

El Fes­ti­val de Música de Tor­ro­e­lla de Montgrí va cloure diu­menge la seva XXX­VIII edició omplint l’audi­tori de l’Espai Ter amb un con­cert amb una orques­tra d’una qua­ran­tena de músics espe­ci­a­lit­zada en el clas­si­cisme: la PKF-Pra­gue Phil­har­mo­nia, diri­gida per Marek Sêdivy. Amb tres peces que Beet­ho­ven va crear en l’eclosió de la seva madu­resa, va ser la pro­posta més espec­ta­cu­lar pel que fa al volum orques­tral i per la mateixa vocació de gran­desa del com­po­si­tor exhi­bida en part de la seva obra. Una manera potent de tan­car el fes­ti­val i, sens dubte, seduc­tora per al públic. Tan­ma­teix, no va ser la pro­posta més cap­ti­va­dora en una edició extra­or­dinària plena d’exqui­si­de­ses, de sub­ti­li­tats de la música de cam­bra, de for­ma­ci­ons que tro­ben joies ama­ga­des, sobre­tot en el reper­tori de la música antiga i bar­roca. Les limi­ta­ci­ons pres­su­postàries del fes­ti­val, però també el seu mateix caràcter poc ostentós amb el qual no pro­grama de cara a la gale­ria, exclou les grans orques­tres i els solis­tes de moda; però, con­ce­buda al marge de l’apa­ra­dor, la seva pro­gra­mació és l’expressió d’un gust afi­nat, cohe­rent, i a vega­des prou audaç.

El con­cert va començar amb l’ober­tura d’Egmont, una peça de música d’escena de la qual ara només s’inter­preta aquest frag­ment ini­cial i que Beet­ho­ven, al qual la Revo­lució Fran­cesa va fer sen­si­ble a les llui­tes per la lli­ber­tat, va com­pon­dre a par­tir del drama de Goethe sobre el comte que, un dia de 1568 a la Grand-Place de Brus­sel·les, va ser deca­pi­tat per ordre del duc d’Alba. La peça fona­men­tal de la pri­mera part va ser el Con­cert per a piano i orques­tra núm 5 (pom­po­sa­ment ano­me­nat Empe­ra­dor) amb la par­ti­ci­pació del pia­nista txec Igor Ardàsev, que va rebre una ovació entu­si­asta del públic, però que, sobre­tot a l’Ada­gio un poco mosso, va sem­blar ata­ba­lat men­tre que, pot­ser, li va man­car aque­lla mena d’expres­si­vi­tat que, posem per cas i tenint recent el seu últim con­cert a Tor­ro­e­lla, trans­met Joaquín Achúcarro, que, també amb més clare­dat expo­si­tiva, tant ha inter­pre­tat aquesta obra.

La segona part va ser de l’Heroica, la Ter­cera sim­fo­nia, con­si­de­rada una de les obres monu­men­tals de Beet­ho­ven, que, en prin­cipi, va dedi­car a Napoleó admi­rant-lo com un heroi revo­lu­ci­o­nari, però que després s’ho va repen­sar en obser­var que s’havia con­ver­tit en un empe­ra­dor tirànic. En els seus estu­dis crítics de les sim­fo­nies de Beet­ho­ven, Ber­lioz va dir de la Ter­cera que no evo­cava bata­lles i mar­xes tri­om­fals, sinó pen­sa­ments greus i pro­funds d’un com­po­si­tor tan potent com tur­men­tat. I pot­ser hi va man­car una certa gra­ve­tat i pro­fun­di­tat en l’exe­cució.Fins l’any vinent.