Lírica gamberra i fresca

Què deu pensar l’estatueta que decora un piano d’un menjador amb aparent hieratisme? La dramatúrgia d’Oriol Genís imagina que aquesta figura, que ben bé es podria titular Dos pits i una poma (perquè és un cos amb el tors nu i té un fruit agafat pel plançó), és una dona revolucionària que vol trencar amb l’stat quo masclista que la té presa amb una actitud passiva. Aquesta peça gamberra (pel seu plantejament) i ben cantada s’emmarca en el repertori d’Oriol Genís tipus Kabaret Protocoll i Qué fue de Andrés Villarrosa: exposar situacions insòlites amb l’acompanyament de la veu.

Cantar òpera amb pals de fregar és una provocació en tota regla. La dona de fer feines canta i es desviu per fragments tràgics i còmics d’òpera (es canten fragments d’àries com Così fan tutte, de Mozart; La Bohème, de Puccini; Les noces de Fígaro, de Mozart; Macbeth, de Verdi, i La Perritxola, d’Offenbach) mentre que la figureta explota amb fragments lluminosos d’autores com Maria Mercè Marçal, Hanna Arendt, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló i el Manifiesto Femen.

Però la peça, sarcàstica, permet que el personatge de la dona de fer feines es desdobli en el d’una senyora possessiva que té un marit que dirigeix i li diu quan ha de saludar, o quan l’ha d’acompanyar al piano. Trenquen la ficció quan l’actriu culpa el dramaturg d’haver triat només partitures d’homes (elles fan un bis de Clara Schumann, aprofitant que el director no les acompanya!) Les dues actrius mostren una complicitat molt forta i construeixen un contrast amb el pianista, sempre d’esquena. L’home de l’escena, que acaba sent el quadre que ningú mira d’unaestança