Bocelli, un recital de cine

Entre els dile­tants de l’art i la cul­tura hi ha una tipo­lo­gia de per­so­nes a les quals se’ls ence­nen les alar­mes de “l’exclu­si­vi­tat” quan els afecta tot allò que fa flaire de “popu­lar”. És el que té, si un no està vacu­nat, ser clas­sista, eli­tista o, sim­ple­ment, un esnob intel·lec­tual. Pit­jor per a ells, perquè es poden per­dre vet­lla­des musi­cals com la que dime­cres a la nit es va poder viure a Cale­lla de Pala­fru­gell en el que va ser el con­cert de clau­sura del Fes­ti­val de Cap Roig. I quan es fa referència al terme popu­lar, que quedi clar, res a veure amb el preu de les entra­des, malau­ra­da­ment no asse­qui­bles per a totes les but­xa­ques.

El pro­ta­go­nista va ser el tenor italià Andrea Boce­lli, l’artista solista de clàssica que més dis­cos ha venut i con­si­de­rat el Quart Tenor, com a hereu dels tres ante­ri­ors –Luci­ano Pava­rotti, Josep Car­re­ras i Plácido Domingo–, que junts van dedi­car-se a eixam­plar la base d’amants de l’òpera. Un divo que sabia que tenia un deute amb el fes­ti­val, després que l’any pas­sat va haver de sus­pen­dre el con­cert arran d’una bron­qui­tis aguda. I un públic que tenia mol­tes ganes de dis­fru­tar en directe de la seva veu pro­di­gi­osa, carac­te­rit­zada per un tim­bre versàtil i poderós. Això va con­fluir en una comunió que ja es va pro­duir des de la pri­mera apa­rició a l’esce­nari, amb crits de “Bravo, bravo!” quan va can­tar La dona è mobile, just després de l’enèrgica Ober­tura del Car­men de Bizet a càrrec de la GIOr­ques­tra, una de les prin­ci­pals ali­a­des perquè el con­cert resultés extra­or­di­nari.

Més de dues hores d’actu­ació, que va tenir dues parts ben dife­ren­ci­a­des: una pri­mera, amb un pro­grama operístic, i una segona, de més popurri de temes –tor­nem-hi– clas­si­fi­cats com a popu­lars, amb què tant es van tocar ban­des sono­res de pel·lícules com una ran­xera, pas­sant per temes pro­pis o del pop-rock com Can’t help falling in love, d’Elvis Pres­ley. I per ser jus­tos, el talent a l’esce­nari va ser com­par­tit per un coixí d’artis­tes a la seva altura: la soprano Maria Aleida –la més ova­ci­o­nada–, la can­tant Ila­ria Della Bidia i el flau­tista Andrea Gri­mi­ne­lli. Tots ells secun­dats per la GIO, for­mació simfònica versàtil, doc­to­rada de fa temps i que, en aquesta ocasió, va ser diri­gida per Carlo Ber­nini, còmplice de la gira de Boce­lli.

Després de la bri­llant arren­cada bize­ti­ana, es van suc­ceir magis­tral­ment inter­pre­ta­ci­ons de clàssics de Verdi, Hof­fen­bach (La bam­bola), Gior­dano (Vivino a te), Puc­cini (l’Inter­mezzo de Manon Les­caut) i Mas­se­net (O sou­ve­rain), per aca­bar tor­nant a Verdi amb la vibrant Brin­disi de La tra­vi­ata, que tant va entu­si­as­mar el públic i, és clar, per man­te­nir-lo expec­tant després d’un recés de vint minuts.

Un canvi que va con­duir a una represa memo­ra­ble, amb què es van enca­de­nar sobre­tot temes musi­cals lli­gats al setè art, com l’orques­tral Amar­cord i Bru­cia la terra (El padrí) de Nino Rota; els com­pas­sos èpics dels wes­terns de Mor­ri­cone al ritme de flauta tra­ves­sera i una deli­cada Maria del Berns­tein de West side story. No hi van fal­tar altres cançons des­ta­ca­des, com Gra­nada o Be my love, com també una, excep­ci­o­nal­ment, des­a­for­tu­nada versió traduïda al cas­tellà d’Over the rain­bow. Tot això per con­cloure amb bisos en què el tenor es va lluir i que van arren­car amb Bésame mucho seguit del Con te par­tirò amb tots els artis­tes a l’esce­nari per aca­bar amb l’espe­rat Nes­sun dorma, amb què el públic, dem­peus feia una estona, va immor­ta­lit­zar amb el mòbil, no sense aco­mi­a­dar-lo amb una ovació.