Treure la bena dels ulls

Que la bena caigui dels ulls. Però també de la boca i de les orelles. La cultura ha de servir per socialitzar i per obrir ments. Aquest és el repte d’una nova edició del Temporada Alta, que engega un projecte amb altres festivals europeus per donar veu a la cultura en una Europa massa obsessionada pels límits, les amenaces i l’economia. El nou cartell suma un centenar de títols –amb noves direccions internacionals, com la de Jan Lauwers, i d’altres de llarga fidelitat (Thomas Ostermeier, Oskaras Korsunovas, Alain Platel, Guy Cassiers...)–, manté les estrenes de bona part de la cartellera catalana i busca nous valors com ara l’impuls de Carla Rovira a Calla, Hamlet, calla, que construirà, juntament amb Laura Blanch, Ramon Bonvehí i Pau Masaló, un espectacle de creació sobre diverses formes de llibertat d’expressió que vol superar les “manifestacions polítiques” per aportar debat i crítica, deia ahir el director del festival, Salvador Sunyer.

La llibertat d’expressió és el clam que insinua un cartell de Carmen Calvo. I també un curt de presentació amb una Amaia Romero cantant Soy rebelde amb la mateixa tendresa ingènua de Jeanette però afegint-hi una provocació evident amb emoticones que coreografien la cançó i amb un presentador sense veu (amb una aparent traqueotomia) com a mestre de cerimònies de La voz de España. Aparentment naïf, però amb una càrrega explosiva que no se sap per on pot acabar esclatant. El que podria ser una retransmissió casposa d’una cadena privada d’avui, vol ser una provocació, perquè la interpreta la noia que va formar duet amb Alfred a Eurovisió i que va rebre un bany de crítiques per haver-li regalat el llibre Espanya de merda, d’Albert Pla, qui, per cert, va cantar una versió del mateix tema en el film Airbag (vestit de mossèn), una escena que avui potser es denunciaria, insinua el director Salvador Sunyer.

Les arts han de ser una eina per remirar l’actualitat des d’estètiques i posicions ben diferents, insisteix el director. Per poder expressar aquestes mirades, cal una llibertat absoluta. I la por, avui, és ser perseguit per qüestions polítiques –l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, va voler recordar els presos polítics i els exiliats, que no podran assistir a cap funció del festival– o pel que es digui a les xarxes socials. Al costat d’aquesta por, s’imposa l’autocensura, avançava Sunyer, que adverteix que no es pot perdre la llibertat aconseguida en la Transició política.

La consellera de Cultura, Laura Borràs, va reblar el clau quan va dir: “Esperem sentir la voz de España”, al·ludint al títol del programa que imagina el curtmetratge. I celebrava l’ambició d’un festival de país que projecta la cultura catalana i alhora n’importa d’europea per aprendre’n, i que és un planter artístic. Borràs reclama cultura “per fer caure les benes dels ulls” i poder construir en una Europa amb la qual compartir.

Per primera vegada, el Temporada Alta programa Lauwers. Sembla increïble, però encara no l’havia visitat mai. Ho fa, però, potser amb el títol més carismàtic, Isabella’s room, que es va veure al Lliure el 2004. També s’atreveix a versionar teatralment una Traviata i ofereix la conferència ballada de Cristiana Morganti, antiga col·laboradora de Pina Bausch, en què narra la relació de totes dues a la Wuppertal. Hi repeteix la companyia 1927 amb el seu primer espectacle (The animals). “És el que hauríem volgut portar l’any passat”, confessa Sunyer. També hi haurà una proposta de Rimini Protokoll que indaga sobre la futura relació entre els robots i els humans. I Alain Platel s’atreveix a versionar el Rèquiem de Mozart amb música africana i amb una mirada d’aquest continent a la mort.

De les gairebé 100 propostes, fins a 58 són d’autoria catalana. Per Sunyer, el repte del festival és aconseguir que se n’estrenin com més millor i amb les millors condicions possibles per tal que facin un llarg recorregut (molts títols són coproduccions d’altres teatres com el TNC i el Lliure, o festivals com el TNT i el Grec). Són de dimensió molt diversa: des del nou títol de La Calòrica (Els ocells) fins al nou títol de Pep Bou, passant pel Kassandra de l’uruguaià Sergio Blanco, coproduïda amb el TNC. I el Macho man de Rigola, el director més programat en el festival: “És una proposta molt dura que parla sobre el feminicidi”, en una instal·lació a la qual el públic entra en grups de vuit espectadors.

Un altre dels pols principals serà la creació contemporània (“marcianades”, diu Sunyer), però amb un sentit i una perspectiva de creixement del llenguatge. Torna Angélica Liddell amb Gènesi (“molt mística”, avança Sunyer), hi repeteix Lali Ayguadé (Here) i s’ensenya el Là de Barò d’Evel, estrenat en aquest Grec. Es manté la setmana dels programadors internacionals (n’hi ha un centenar cada any; n’han passat uns 300 en les cinc edicions fetes fins ara).

En les produccions es vol potenciar que els directors internacionals treballin amb artistes de casa. Com ja va ser el cas de Davant la jubilació (que farà temporada per diverses places aquests mesos), s’ha impulsat la trobada de Claudio Tolcachir perquè refloti amb companyia catalana L’omissió de la família Coleman i s’ha convidat Lluís Homar a assajar amb Guy Cassiers La neta del senyor Linh (que el 2020 es farà en quatre idiomes al Teatre Chaillot de París, per quatre primers artistes, sempre amb la direcció i la dramatúrgia de Cassiers).

Tot i que s’augura una tardor política moguda (amb l’aniversari del referèndum de l’1-O, de l’aturada de país del 3-O i de la proclamació de la República el 27-O), Sunyer confia que es mantindrà el ritme de venda d’entrades de l’any passat (s’estima ingressar 499.000 euros), amb uns tiquets que, de mitjana, costaran uns 15 euros. La diferència de l’edició passada respecte a les anteriors és que no s’acabaven de vendre les entrades fins a l’últim dia, quan habitualment la majoria dels títols s’exhaurien de seguida. Enguany, l’Inaem torna a aportar 30.000 euros, que s’afegeixen als 700.000 de cada any que hi posa la Generalitat, als 597.500 de l’Ajuntament de Girona (que ha signat un acord pel futur del festival per 3 anys, sense pressupost assignat), als 250.000 de la Diputació i als 33.000 de Salt. El patrocini és la partida més elevada: 815.000. Sunyer celebra que mai cap empresa o institució els ha condicionat cap discurs: poden programar sense benes i sense restriccions polítiques ni estètiques.