Cinema
Pam Grier
Actriu
“Som multiculturals i de la diversitat surt el geni”
He decidit que, si no puc mostrar els cabells blancs, no vull acceptar un paper al cinema
Heroïna d’acció del Blaxploitation dels anys 70, protagonista de Jackie Brown, pionera en una indústria cinematogràfica dominada pels homes, supervivent de dues malalties greus, exparella de l’estrella de la NBA Kareem Abdul Jabbar... Té raó Pam Grier (Winston-Salem, Carolina del Nord, 1949) quan ens comenta, abans de l’entrevista, que una vida no es pot resumir en deu minuts. I molt menys la seva. Finalment disposem de dotze minuts i parla molt. Moltes preguntes queden al paper.
Quina importància ha tingut el Blaxploitation en el camí cap a la igualtat de gènere?
Vam demostrar que les dones podem practicar arts marcials, anar amb moto d’aigua, conduir tractors... A vegades em demanaven si sabia nedar, perquè soc una dona negra. És clar que puc, i fins i tot puc fer submarinisme. El Blaxploitation va ajudar a destruir els estereotips.
També va obrir una finestra a la diversitat de la societat?
Sí. Al meu poble només hi havia un cinema i feien una mateixa pel·lícula durant setmanes. Però després van crear els multicinema, que combinen diferents pel·lícules. Feia molta falta, perquè som multiculturals i de la diversitat surt el geni. També es pot dir que del gènere Blaxploitation va sortir el geni, les nostres pel·lícules han quedat per sempre.
Va ser difícil ser una heroïna d’acció i obrir-se pas en una indústria dominada pels homes?
Va ser divertit, em vaig posar a la seva pell i els vaig sorprendre. La clau de tot plegat va ser el meu avi, que ens va ensenyar a totes les noies de la família a ser independents i autosuficients. Vaig créixer en un ambient rural en què podia caçar, pescar, portar pantalons, reparar el sostre... I després vestir-me amb uns talons i un vestit. Vam aprendre a no ser monolítiques, a desenvolupar diferents parts de la nostra humanitat. Per això no calia força física, sinó pensar. Es tracta de fer servir les nostres ments i imaginació. Era nou a l’època, i va aportar aires nous al cinema.
Moviments com ara el #MeToo són en certa manera hereus del que va transmetre amb les seves pel·lícules?
Sí, esperava un moviment així. Jo vaig tenir un #MeToo particular, però estava sola. Quan tenia sis anys, el 1957, em van atacar sexualment, i una altra vegada quan tenia 18 anys, i vaig rebre un tercer atac quan en tenia 20, tot i que vaig lluitar per poder-me defensar. A les meves pel·lícules vaig començar a mostrar que està bé protegir-te a tu mateixa, que no és un comportament exclusivament masculí. La societat no és monolítica. A la zona rural on vaig créixer podia fer qualsevol cosa: canviar la roda del cotxe o protegir els nens, coses que estaven lligades al gènere masculí. Estar a casa només cuidant nens i cuinant és avorrit, no aprofites la teva intel·ligència. Les dones de la meva família hem fet de tot.
A partir de la seva generació?
I abans. La meva mare era infermera en una època en què les ambulàncies no venien a la nostra comunitat per temes racistes, i ella havia d’atendre ferits, treure queixals... La meva tieta va inspirar el personatge de Foxy Brown [film de 1974], volia ser arquitecta, però no s’admetien dones en aquesta carrera. Vaig prendre consciència que estàvem oprimides quan em vaig fer gran, i en tots aquests anys hem progressat. El moviment de les dones en aquella època, als 60 i 70, volia fer sentir la nostra veu i manifestar-nos en temes polítics. Tothom assumia que les dones teníem por, i vam haver d’aprendre a votar, a conduir, i demostrar que no acceptàvem el que s’esperava de nosaltres. La societat havia d’entendre que les dones no som una amenaça, i acceptar la nostra vida, els nostres cossos, els nostres pensaments.
Al cinema queda molt camí per recórrer per la igualtat?
Queda feina per fer. A la pel·lícula Poms, que hem rodat amb Diane Keaton, se suposa que som cheerleaders en un centre per a gent gran, és una comèdia molt divertida. Un dels problemes que tenim als Estats Units amb les pel·lícules és que no s’accepten les dones amb cabells blancs, no és com a Anglaterra amb Judi Dench i Helen Mirren. He decidit que, si no puc mostrar la meva edat amb els cabells blancs, no vull acceptar els papers. Vull mostrar a les meves pel·lícules la humanitat i la diversitat de cultures. Aquesta és una de les raons per les quals m’he mantingut en aquest món durant 50 anys.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.