Avall que fa baixada

Comen­cen les deu set­ma­nes de la tar­dor de pro­pos­tes escèniques sense atu­ra­dor del Tem­po­rada Alta. És una opor­tu­ni­tat per als amants del tea­tre (i per a la gent de la pro­fessió que ahir a la nit va omplir de gom a gom el Muni­ci­pal). També ho és per als espon­ta­nis, que s’ho tro­ba­ran a les lli­bre­ries (Llibràlegs) o a les esco­les (A Tempo). Ahir, ofi­ci­al­ment, va arren­car amb un espec­ta­cle con­tras­tadíssim: Isa­be­lla’s room, Des d’ara, el fes­ti­val suma un nou direc­tor de referència euro­pea a la seva nòmina estel·lar: Jan Lauwers. Ahir no va ser la pri­mera funció, real­ment. Diven­dres, ja hi va haver les pri­me­res ses­si­ons. Per evi­tar la con­tra­pro­gra­mació Lauwers. Per una banda, es va fer una repre­sen­tació oberta de La lleu­ge­resa i altres cançons i per l’altra va enge­gar el No m’obli­deu mai, un docu­men­tal tea­tral fet a par­tir d’entre­vis­tes per visi­bi­lit­zar amb deli­ca­desa els suïcidis durant l’ado­lescència. També, a Salt, es pre­sen­tava un altre títol per a malalts de tea­tre: Las tri­bu­la­ci­o­nes de Vir­gi­nia, un preciós tre­ball ger­mi­nal de Los Her­ma­nos Oli­gor. Aquesta vari­e­tat és una bona manera d’ense­nyar les pun­tes d’aquesta edició: con­nexió inter­na­ci­o­nal, tre­ball amb la cre­ació intuïtiva local i volun­tat de com­moure i fer refle­xi­o­nar el públic.

Molta intuïció es neces­sita per trans­for­mar l’herència d’una col·lecció arqueològica del pare, que eme­tia mal rot­llo en la infància –con­fes­sava l’atur en la pre­sen­tació ara fa 13 anys al Lliure!– en un espec­ta­cle bri­llant com Isa­be­lla’s room. Lauwers va ini­ciar una manera de fer tea­tre hibri­dant-lo amb la dansa, la música o la ins­tal·lació mateixa. I donant un punt de vista obert, ampli, perquè fos l’espec­ta­dor que triés on mirar, sobre quin actor recons­truir l’espec­ta­cle vibrant, potent, preciós. A la nit la festa va aga­far aire de con­versa dis­tesa, amb una tro­bada mul­ti­tu­dinària al pati.

No m’obli­deu mai és un cop de puny. Ho ha de ser. Només recor­dant com una noia va veure com una jove deci­dia lle­var-se la vida tirant-se a les vies del metro. El Ver­ba­tim és una forma tea­tral que tras­llada el docu­men­tal a l’esce­nari: els actors repro­du­ei­xen els casos con­crets que els han expli­cat en pri­mera per­sona, sense mag­ni­fi­car res. Només la paraula i la manera com ha estat dita. Després, sem­pre hi ha una sessió de col·loqui. El que sovint s’afe­geix com un com­ple­ment, en aques­tes peces té una neces­si­tat urgent per con­fir­mar que un tes­ti­moni real con­firmi el que s’exposa i per obrir el debat. Sem­pre dife­rent, sem­pre edi­fi­cant. La Pla­neta repe­tirà avui la ter­cera repre­sen­tació d’un espec­ta­cle que ja es va poder veure el curs pas­sat a La Seca de Bar­ce­lona.