Rusiñol estratosfèric

La comèdia àcida i hilarant de Rusiñol puja com un globus amb la proposta dramatúrgica i la direcció de Jordi Prat i Coll. Hi juga molt a favor l’equip d’actors que són capaços de fer viable la lectura més estripada, de traç gros i mala llet amb la convicció surrealista d’un monitor escolta cantant en un tren de Renfe de tornada de l’excursió. Amb o sense opiacis, aquest Rusiñol és càusticament estratosfèric. No se’l perdin.

Prat i Coll ja va fer una notable operació de reciclatge amb Liceistes i cruzados de Pitarra (TNC, 2014). Va utilitzar la fórmula que ara repeteix: jugar a història fins al límit. Ara s’ha atrevit a fer una reflexió oportuna que ajuda a contextualitzar el cataclisme que va provocar l’estrena al Romea del 1902, amb carta d’aclariment del mateix Rusiñol a la premsa. L’autor (i Coll ho remata) advertia que la broma s’abraça a les veus del poble, la llengua i la cultura més pròpia per poder blasmar contra els qui ataquen la cultura i, sobretot, contra els qui la volen fer bandera per al seu orgull i interessos. Si Boadella va rebre un dels primers correctius públics quan va atrevir-se a fer broma de la Moreneta per televisió, Prat i Coll decideix incorporar-la a la sala Gran del teatre, considerat històricament el feu artístic dels convergents. Que sana que és aquesta revolada d’aire fresc.La proposta no estalvia en estirabots. Perquè arrencar amb unes màximes amb to d’Oscar Wilde (però de mà de Rusiñol) mentre es ballen els temes carrinclons d’envelat dels anys vuitanta (cançons en castellà) adverteix molt de la por de perdre les cançons pròpies, encara que algunes puguin ser ridícules. Si una cosa s’estima (com Catalunya, diu Rusiñol), cal riure-la. És la manera més intel·ligent de desactivar l’orgull mal entès. El surrealisme de la proposta beu molt d’aquell irreverent i lúcid Rèquiem for Evita de Prat i Coll.

Seria injust no parlar dels actors. Perquè Àngels Gonyalons, Anna Moliner, David Anguera, Rosa Boladeras, Oriol Genís i Albert Pérez, entre molts d’altres, demostren la seva capacitat de forçar el riure a través de la pausa. Fan uns personatges de cartró pedra amb una intensitat divertida i concloent. Aquesta obra és un coet. Rusiñol enviaria els petulants i orgullosos a l’estratosfera, per la seva dèria de voler endur-se tots els honors. Ja n’hi ha prou, llamp de Déu!