Un inquietant espectre judicial

Shakes­pe­are deci­deix que un espec­tre s’apa­re­gui a les mura­lles d’Elsi­nor. El príncep Ham­let rep d’aquest espe­rit l’encàrrec de ven­jar la mort del pare. Aquesta pro­posta, en canvi, insi­nua un altre tipus d’espec­tre. Aquest és ambigu, arbi­trari, volu­ble. Calla, Ham­let, calla denun­cia que, avui, no hi ha garan­tida la lli­ber­tat d’expressió perquè la justícia s’acull a delic­tes d’odi o de ter­ro­risme per con­dem­nar un can­tant de rap, com Valtònyc, per exem­ple, que pro­vava de pro­vo­car a través de la metàfora. La pro­posta, sense cap mena de remor­di­ments, tros­seja el Ham­let clàssic i l’ana­litza per tro­bar com­por­ta­ments poc edi­fi­cants de la soci­e­tat: des de la inde­fensió de les dones al qüesti­o­na­ment que tot­hom tin­gui els matei­xos drets i deu­res. Carla Rovira (que va actuar embe­nada perquè s’havia tren­cat els lli­ga­ments al matí), amb Ramon Bon­vehí i Laura Blanch desen­vo­lu­pen una mirada post­dramàtica, infor­mal, al cos­tat de repre­sen­ta­ci­ons d’esce­nes clàssi­ques, amb vers i una certa intenció. També tallen el relat (i el ritme) per donar entrada a refle­xi­ons de filòsofs (San­ti­ago López Petit), o acti­vis­tes soci­als (Adama Boiro, Bel Olid, Laura Medina). Però les refle­xi­ons no sonen pam­fletàries, ni demagògiques, i sí dites des d’uns tes­ti­mo­nis relle­vants.

Esmo­len ver­sos car­re­gant-los amb la seva intenció de denúncia. Es posen, apa­rent­ment, en l’abisme de caure en la il·lega­li­tat per adver­tir la volun­tat de matar el rei. Però és una posada apa­rent. Una cançó d’Albert Pla, per exem­ple, cou més entre la corona o la justícia que tot l’espec­ta­cle estre­nat dijous. Però sí que posa en la tes­si­tura que ningú pot afir­mar que, segons la inter­pre­tació d’algun jutge, aques­tes imat­ges podrien desem­bo­car en acu­sació. L’espec­tre observa silent.