El futur de Violetta

Vio­letta Valery, la pro­ta­go­nista de La Tra­vi­ata de Verdi, sap que no té futur quan canta, mori­bunda de tisis, a l’amant Alfredo. És l’esgar­ri­ada, la dona per­duda, un per­fil comú, el de l’heroïna romàntica, que a La Dama de les Camèlies d’Ale­xan­dre Dumas és Mar­gue­rite Gau­tier. Dife­rents noms que s’ins­pi­ren en un cas real, el de Marie Duples­sis. El mun­tatge que Ben­ja­min Lazar va estre­nar a l’Audi­tori de Girona dins Tem­po­rada Alta recons­tru­eix l’ òpera , el romanç tràgic de Vio­letta i Alfredo, amb una actu­a­lit­zació pen­sada a retra­tar l’espe­rit lli­ber­tari i modern –escan­dalós a l’època– d’una dona que els seus cre­a­dors sacri­fi­quen per expiar els pecats dels homes. En una com­po­sició més tea­tra­lit­zada i musi­cal que no lírica en el sen­tit purista, aquesta Tra­vi­ata de Théâtre des Bouf­fes du Nord aposta per inte­grar els set músics com una orques­tra ambu­lant que actua com a cor i par­ti­ci­pant de la història en un París de bohèmia. S’expli­quen així els can­vis trans­for­ma­dors de mit­jan segle XIX quan, en una escena de text tea­tral, Flora i el doc­tor com­par­tei­xen, abans d’una festa, els últims esti­mu­lants aca­bats d’arri­bar, opis de la ruta de la seda o de Marràqueix. Se cita el daguer­re­o­tip, l’avant­sala de la foto­gra­fia, i con­vi­dats il·lus­tres com Bau­de­laire i el mateix Dumas.

Les flors són pro­ta­go­nis­tes a l’esce­nari però amb un tel que anun­cien mort des de l’inici, quan a la festa els con­vi­dats es mouen fan­tas­magòrics entre teles i malles blan­ques. Les flors ens expli­quen el món de Vio­letta, com en la mort d’Ofèlia. Ben­ja­min Lazar ha vol­gut dotar d’un ambi­ent espec­tral i flo­ral una Tra­vi­ata que esdevé un somni.