Escatalens, un enclavament català desconegut

Un dia, no recordo a quin any del canvi de mil·lenni, el senyor Clavel va entrar a l’agencia de viatges on jo treballava, venia de “França”; volia que li preparés un itinerari amb excursions per un grup en autocar, un ràpid mos o tast de Catalunya, bàsicament Barcelona. Com podeu suposar li vaig demanar la seva adreça. “ Escatalens –em va dir–, això és prop de Montauban, al nord de Tolosa o millor dit, al centre d’Occitània”.

En una de les visites m’explicà que era una població que tenia el nom pels catalans, ja que pràcticament hom pronuncia Escatalans (ell ho deia amb a a la darrera síl·laba), afegint que amb el temps havia anat canviant de nom: antigament –i no ho recordo amb exactitud, o sigui que em podria fer alguna petita correcció– el sentit havia de ser “els” o “los” catalans. Citant estudis de toponímia trobem “El feus des Catalencs ” i podem pensar que 1- d’es Catalencs seria devingut Escatalencs i . Podem entendre aquest prefix es com es/els o amb valor equivalent a ca’n/casa de (com podem trobar en ) i 2- també “-encs” com un sufix per indicar la població o zona d’origen (empordanenc, molinenc...). Després he esbrinat que els que han tocat el tema prefereixen fer venir el topònim de noms de persona, que és una possibilitat, com també ho és el gentilici d’una gent provinent d’un territori o d’un grup nacional i cosa molt bona per a la tesi catalana, fins apareixen els víkings, en aquest cas un xic allunyats de les costes i amb un endinsament fluvial molt profund.

Afegí que era de una associació o amical, que es dedicava a fer activitats en la població, i que per això feia l’excursió o viatge. Informant-me, d’ací el seu liderat i preocupació comunitària, que havia estat el paer o batlle del vilatge. Sorprès per aquesta declaració d’origen català i no tenint-ne cap notícia de que hi hagués aquest enclavament li vaig fer algunes preguntes que va respondre de manera força evasiva, deixant-me un petit neguit sobre el tema. També féu el prohom uns esments a que en algun temps que els catalans corrien per allà s’hi instal·laren. Amb el que sabem avui en dia hom pot parlar o preguntar si els gots o els que perderen a Muret.

Fixarem els terminis de pagament, que per diferents causes es sobrepassaren. Com que encaixar un xec francès era car i sobretot molt lent, potser dues setmanes, i era urgent de fer els pagaments als diferents proveïdors acordarem una cosa molt excepcional: que aniria a casa seva a cobrar, ja que m’era difícil fer avançaments. Ara penso que fes aquesta cosa no gens habitual inconscientment per la curiositat.

Així que amb el meu pare enfilarem l’autopista i continuarem Tolosa amunt, fins que hi arribàrem; era un poblet plàcid d’edificis baixos, amb molta rajola i terra cuita vermella, el recordo amb un ambient de finals del s. XIX.

Anava intrigat per si algú parlaria català, entro a correus per demanar com anar a l’adreça que portava, la funcionaria una francesa imperial em tira els ànims per terra i quasi m’insulta per dues paraules que com a mínim podrien ser en variant occitana, passo al costat d’una finestra, crec que era l’ajuntament, s’hi feia una reunió nombrosa, devia haver ple. El francès del nord ressonava al carrer des de les finestres obertes. Per fi trobo una porta gran i un pati darrere com m’havien dit, seria aquella la casa? Per sort allí ens esperaven els Clavel. Diu: “Esteu convidats a dinar perquè el comptable (el tresorer) vindrà a les postres”. Fem temps, i parlem, expliquen que el poble és decaigut que, per exemple, abans a casa seva era ple d’empleats i mossos, que ara tothom és a Tolosa.

A l seguir-se tot en francès li pregunto: no parleu alguna llengua diferent del francès? Perquè segons m’heu dit hi havia catalans i som al cor Occitània, lluny dels territoris del francès i de les capitals. Ell nega totalment, la senyora igualment, la conversa es transforma en gat i rata sobre el tema, quin article useu: lo, lu, el? Respon le (el francès), fent-me entendre que allà sempre s’ha parlat francès, i fent creure que l’occità existia pas.

A la fi la senyora diu que del que dic res de res, ell la mira i li diu: “No diguis això”, i aquesta si que la recordo, ella respon amb gestos i veu expressius: “Bé! L’avia en parlava una miqueta però era molt vella!” , i amb la mateixa expressivitat continua: “I el parlava molt poquet, només molt poquet”, fent així amb els dits de la mà.

Trencada la closca de la vergonya imposada per la educació francesa continuem, jo amb mig català mig francès i ells contestant en francès. Acollits per la seva hospitalitat pagesa entrem a la casa i veiem unes il·lustracions urbanes; “Ho coneixeu?”pregunta somrient, “Sí és clar, és Perpinyà la catalana!”dic mentre creuem mirades còmplices. En aquell moment penso, que segurament fins feia poc, per a ells Catalunya era la zona de Perpinyà i havien descobert una altra part que volien veure. Esperem el comptable entaulats, ens regalen amb fetge gras casolà, el rei més reconegut de la seva cuina. “No ha de quedar res” diu; aconsegueixo que reconegui que a pagès en diuen “fetge gras”, que serà generosament regat amb champagne no recordo si Moët & Chandon o Veuve Clicquot.

Truquen a la porta! Fan entrar, és el tresorer. Un senyor elegant amb bigotet blanc i ben retallat. Deu trobar que el taló és pesat! És clar, no es deu refiar gaire d’aquests espanyols i les manies i experiments de l’ex-batlle. L’home no n’està segur, malgrat la seva distinció fa com els gitanos, pregunta en correcte e impecable català: “Antoni, creus que són de fiar?” Jo em faig un fart de riure, com és caigut tant d’artifici i vergonya! Quin moment més gloriós e inoblidable! Li contesto: “Oh! I és clar que sí que som de fiar!”. El bon home va quedar!!! Amb la cara i gestos de major sorpresa possible va respondre: “Com m’has entès, d’on sou?” Vaig dir-li: “Som es catalencs, però no pas d’Escatalans!”. Com que no entenia el prodigi vàrem passar una estona esclarint-li que veníem de Catalunya i com que no hi veia la relació li vàrem haver d’explicar que a Catalunya parlàvem escatalenc. Però feu atenció: quin català més pur i elegant li vàrem sentir, verament semblava el dels antics senyors de Barcelona, sense cap deix afrancesat i amb les mateixes vocals, suposo per la mostra i les probabilitats estadístiques , que deu ser la manera d’allà.

Així que, aneu amb comte quan en terres sotmeses siau! Que tenen tant de complex que negaran que us entenen, no pas per malícia, sinó perquè mentre la propaganda oficial els fa creure que són lliures, els instruments d’aquests estats fiquen molts complexes i tabús al cap de la bona gent, que acaba reaccionant de maneres com les descrites.

Per què ho explico ara? Preguntareu estranyats i amb un punt de reprovació per la deixadesa: Doncs perquè ja fa molts de temps –des que ho vaig saber– que ho hauria d’haver fet i m’he determinat de no deixar de no passar més temps, al continuar encara el “secret”.

Tanmateix cal fer veure que algunes explicacions que ho fan venir de normands o víkings no són tant allunyades de la solució goda car, de fet, hom parla de successives onades del mateix poble, de gent provinent d’Escandinàvia. Fa estrany que en un territori que fou visigot i on hi pogueren anar catalans de Barcelona no s’hagi especulat amb aquesta gens improbable possibilitat que tan bé hi encaixa. Els estudiosos francesos no acaben de trobar la solució per alguna mena de prejudici? Per què obsessionar-se amb víkings i normands quan el nom ens parla de catalans i sembla que hi parlin (o hagin parlat) català? Hi ha una influència lingüística escandinava en el nom, però els gots també eren escandinaus. Potser que sí,  que si no se sap explicar per altres pobles germans, també hom els tingui en compte. Que els Víkings han fet incursions a les costes atlàntiques pel golf de Gascunya,  i fins mediterrànies, és un fet ben palès. Però per què ignorar els gots de Tolosa? O els seus successors i portants del nom, els catalans o Götalands de Catalunya, la Nova Gòtia Götalo-nie?