Vicent Usó acaba de publicar amb Bromera El paradís a les fosques, obra amb què va guanyar el premi Enric Valor. Narra el descens a l’infern de Maties Passera, un comercial d’èxit que creu que la vida consisteix a escalar posicions en l’àmbit social i econòmic i fer-ne ostentació. I que està disposat a pagar qualsevol preu i a saltar-se tota moral per aconseguir-ho. També és la història d’una família en què els silencis han pesat massa i durant massa temps. Una novel·la a través de què Usó reflexiona sobre temes com ara el preu de l’èxit, les parelles de conveniència, la fragilitat de l’art, l’homosexualitat, les adopcions, el classisme...
Vicent Usó escriu novel·la, guions, teatre i articles d’opinió i fa classes d’escriptura. La seva trajectòria és llarga, amb una quinzena de premis i una trentena de títols publicats. És autor de L’arquitectura de la ficció, un assaig imprescindible per iniciar-se en l’escriptura.
La novel·la és una crítica als que busquen l’èxit a qualsevol preu?
És sobretot una reflexió, de què es pot despendre, posteriorment, una crítica, sobre com és possible que, en un temps determinat, tantíssima gent arribara a considerar que això era l’objectiu fonamental i central de les seues vides, amb el preu que això implicava. És a dir, desarrelar-te dels teus cercles, si els teus cercles no et seguien, o renunciar a una sèrie de valors que, al meu parer, ens fan la vida més còmoda, com per exemple la solidaritat, en un sentit molt general, o l’amistat, o l’estima per les persones... M’intrigava com tanta gent era capaç d’assumir la infelicitat, a canvi d’aconseguir la prosperitat o l’èxit. Jo no estic massa d’acord amb eixe sistema de vida i, a partir d’aquí, el punt de vista amb què ho enfoque és una crítica.
El bon moment econòmic de Maties contrasta amb el pèssim dels amics.
Precisament, la novel·la arranca en el moment que cau Lehman Brothers, perquè volia agafar-lo com un símbol del canvi de paradigma. Això em permet radiografiar la situació de decadència del protagonista i, a més, comparar-la amb la situació anterior. Quan diem que va ser una època de prosperitat, ens estem oblidant que la prosperitat sempre és per a uns pocs, per molt que se’ns vulga vendre, i que hi ha uns altres que estan patint-ne les conseqüències. I em feia falta el contrast dels amics amb problemes econòmics.
També hi ha una paròdia del món de l’art.
És que va lligat. La prosperitat és, sobretot, ostentació. No es busquen tant els diners en si mateixos, sinó allò que permeten i, sobretot, de cara als altres. Això entronca amb molts àmbits. Un seria el masclisme, l’estructura patriarcal, i el protagonista respon perfectament a aquest arquetip. I un altre, el món de l’art.
Per què?
Perquè es considera l’art un vehicle d’ostentació. I això fa que no importi tant la qualitat artística com la moda o la cotització de determinats artistes. I pel perfil que té l’artista que retrato, el Serpentina, em va permetre introduir algunes escenes d’humor en una novel·la que té una certa tensió que va creixent.
Està inspirat en algú?
Alguns personatges estan inspirats en una sola persona que algú podrà identificar, sí. D’altres, com ara el protagonista, són un model format amb diferents persones que he conegut.
També ens parla del món de la parella, de les ‘socials’, més que no pas de les ‘emocionals’.
Volia introduir el tema de la parella utilitària, en el sentit que s’utilitza com un aparador més de l’èxit. I això respondria a Maties i Carol [una dona bellíssima, egoista i superficial]. La resta de parelles han aparegut un poc per necessitats de la trama.
El recurs literari del passat d’una família sempre dona molt de joc creatiu.
Sí. A més, crec que era una necessitat per donar profunditat a la història. Quan em plantejo explicar una història, m’agrada pensar quines possibilitats de trames secundàries o complementàries hi ha per entendre el conjunt. No m’agrada simplement explicar una història, sinó aprofundir en les arrels perquè s’entengui millor. Comences a estirar fils, i un d’aquest fils em va portar a crear una subtrama que té que vore amb un secret familiar, amb una zona fosca, que em va permetre reflexionar sobre el silenci, sobre si amagar les coses al final no és pitjor que explicar-les... Penso que donen més consistència al personatge, perquè saps d’on ve. Explicar només la història d’algú que vol tenir èxit em semblava molt elemental, com lliscar per la superfície de l’aigua. I a mi m’agrada bussejar a vore què trobo. Perquè normalment trobes raons, fonaments del que hi ha a la superfície.
Preveu aquestes segones trames de bon inici?
D’entrada, sempre em plantege un esquema per saber on vull anar. El que passa és que l’esquema és absolutament provisional i, després, em vaig adonant de portes que s’obren i em permeten explorar nous territoris, noves històries que puc incorporar. Crec que mai no he acabat una novel·la com pensava que ho faria quan la vaig començar. [Riu.]
Els homes d’aquesta mena d’èxit, són tan puters?
No ho sé si tots ho són. Maties vol ser una representació, i no un model estricte, d’una manera d’entendre les coses en què l’amor no és una cosa massa important i això li permet qualsevol mena de luxe. En aquest cas, la prostitució és com un trofeu més. Vol escalar en tots els àmbits i, per tant, també en el sexual.
I aquesta mena d’associacions secretes amb prostitutes d’alt nivell i jocs perillosos –que no convé esmentar– existeixen?
Les festes sexuals existeixen. I amb casos de pederàstia. Però dins del concepte de la història, el que volia explicar necessitava la sofisticació que mostro. Per donar-hi una consistència més enllà del que és una festa. Volia mostrar una organització que ja pressuposa un menyspreu absolut per tota la gent que és utilitzada com a mercaderia en aquesta mena de festes. I el fet que vagin amb màscares permet que hi puga haver gent molt important. Necessitava tota aquesta parafernàlia per donar cos a la perversió que suposa.
La conclusió final seria que a cada porc li arriba el seu Sant Martí?
No pretenc treure conclusions. Pretenc reflexionar sobre qüestions, i les conclusions, en tot cas, que les trega el lector. Segurament, les conclusions seran diferents en funció de cada lector. M’interessa la literatura perquè em permet plantejar-me interrogants sobre el món i l’entorn més immediat. I el que faig és inventar-me unes històries per abocar aquestes reflexions que m’interessen o que em preocupen. I a partir d’ahí, sí que es pot generar un cert discurs reflexiu sobre una determinada època. Però no pretenc, en cap cas, imposar conclusions definitives.