Retrobaments
El TNC acull una producció del Principal de Palma per oxigenar el pont cultural, un díptic sobre l’arxiduc Lluís Salvador
Si la Xarxa Alcover permet que petites produccions del Principat, el País Valencià i les illes Balears voltin més enllà del seu territori propi, ara el TNC reforça una línia de suport al teatre mallorquí amb la presència dels dos monòlegs La nit de Catalina Homar i Les darrreres paraules (d’avui fins diumenge a la Sala Petita). Ahir, Xavier Albertí, director artístic del TNC, i el conseller de Cultura del Consell de Mallorca, Francesc Miralles, van convenir repetir l’experiència més cops. La producció del Teatre Principal de Palma, de fet, implica dos retrobaments més encara: el dels novel·listes José Carlos Llop i Carme Riera amb el teatre i els dels mateixos protagonistes, l’arxiduc i una de les seves amants i masovera de s’Estaca. Els dos actors de l’escena (Andreu Benito i Catalina Solivellas) reivindiquen les seves inquietuds socials i culturals, depassant de molt la imatge frívola que s’ha fixat en la memòria dels illencs.
El director Rafel Lladó, quan era estudiant, va suspendre el treball de recerca sobre el personatge de Catalina perquè cap dels testimonis que l’havien conegut en vida van voler dir-li res. Hi havia un pacte de silenci a s’Estadella. I és que molts dels ciutadans van celebrar que l’arxiduc hagués volgut instal·lar-se al seu municipi i miraven de beneficiar-se’n econòmicament, però hi havia la por que els arrossegués per fruir del seu desig. Ara, Llop ha desenterrat molts dels valors de Catalina Homar i, probablement, també més d’una contradicció. Filla d’un fuster, va instruir-se amb el suport de l’arxiduc i li va demanar viatjar arreu. Li agradava tocar a terra i a la mar i es va cuidar del rendiment de les terres i les vinyes de s’Estaca. Va presentar un destil·lat, la malvasia, a les exposicions universals de Barcelona, Chicago i París i va rebre algun premi i tot. L’obra exposa com una Catalina Homar sense rancúnia ni retrets prova d’explicar als seus convilatans què va passar amb l’arxiduc i què va fer ella per lluitar pel benestar dels camperols (donant millor paga a dones i nens que fins aleshores i permetent que, els dies de mala mar, els mariners poguessin fer un jornal treballant a les finques per no patir massa la precarietat econòmica).
El text de Carme Riera, que ressona a la novel·la homònima, guanyadora del premi Sant Joan de les Antigues Caixes Catalanes s’ha desgranat, segons el seu director, Rafel Duran, “molt des del primer pla”, comptant que hi haurà una gran proximitat amb els espectadors. Duran ja va fer una celebradíssima adaptació de la novel·la de Llorenç Villalonga Mort de dama, escrita el 1931, que revelava la fi d’una època, que probablement va començar a esllanguir-se amb la mort de l’arxiduc el 1915 en un castell a l’actual Txèquia, just al començament de la Primera Guerra Mundial.
Una icona
L’arxiduc Lluís Salvador és un cas únic. La seva excentricitat i les seves contínues contradiccions el feien el blanc de les mirades. Anava, sovint, tan brut, que alguns cops el confonien amb el cotxer. Quan havia d’anar a la cort austríaca, un cop l’any (com a obligació aristocràtica), ho feia amb un vestit arnat en què posava les medalles per tapar els forats, estratègicament. Per una altra banda, va viure molt malament l’exili quan des dels 12 anys les forces piemonteses van amenaçar-los. Des de sempre va viatjar en vaixell i feia estada a diverses cases, com ara a Mallorca (on podia estar-se vorados mesos al cap de l’any). Era on més estada feia, juntament Trieste i Alexandria. Duran dubta si en aquests altres indrets també es va prodigar la llegenda a l’entorn d’aquest personatge, que acabaria per signar 80 llibres (sovint, ho feia amb l’ajuda de col·laboradors que no els hi permetia signar; un d’ells va ser l’avi de Carme Riera) i parlar fins a 14 llengües. Duran insinua que potser va provocar mossèn Alcover perquè va avançar-se-li a fer un recull de rondalles. També va protegir Verdaguer i va recuperar el valor de Raimon Llull.