Por i fantasia per a un androide

Alba (o el jardí de les delícies) vol ser un viatge íntim pel quadre d’El Bosch. El viuen els tres protagonistes, que s’hi enfonsen entre els éssers fantàstics, que tant causen sorpresa com terror, i el palparan els espectadors. El guanyador de l’onzena edició del premi al projecte escènic Quim Masó s’estrena avui, dins del Temporada Alta (El Canal, 20.30 h), i farà temporada, posteriorment, a la Sala Petita del TNC. El director artístic del festival, Narcís Puig, celebra que la implicació del TNC permeti que el guardó guanyi en interès per als artistes i que es rebin propostes cada cop més ambicioses. El projecte també ha rebut el suport de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) i la mateixa companyia Atrium hi invertirà per fer que l’obra tingui molta més vida enllà d’aquest any.

Marc Artigau (el TNC prepara un llibre que compilarà un grapat dels seus textos més recents, que sortirà a la venda a finals d’any) i Raimon Molins són els artífex d’una obra que navega entre moltes aigües diferents. S’inspira en la ciència-ficció perquè Alba, la protagonista (Montse Guallar), encarrega una androide (Clàudia Riera) que la reprodueix a ella mateixa a l’edat de 23 anys. S’enfonsa en el valor de l’art i la memòria, perquè la protagonista prepara una conferència sobre aquest quadre hipnòtic d’El Bosch. Però, sobretot transpira humanitat, perquè l’home (Lluís Marco), enamorat de la protagonista, qüestioneja i revela els canvis que es produeixen amb la seva parella arran de l’aparició del robot a casa seva.

L’Atrium ja va començar a indagar amb l’ús de la càmera a Trilogia de la imperfecció (Nora, Júlia i Nina). Van voler fer tres adaptacions de clàssics del tombant del segle XIX al XX (d’Ibsen, Strindberg i Txèkhov) recuperant nous punts de vista a través d’una càmera. Ara l’aparell audiovisual i sonor també és envolupant, però no hi ha el live cinema d’aquella trilogia. Molins adverteix que, de tota manera, “la tecnologia capdaventera per Atrium és el teatre”. Marco celebra que la proposta es mou entre la interpretació clàssica i la mes tecnològica, però que,a diferents d’altres obres en les quals havia intervingut, el respecte pel text i pels actors fa que es convisqui sense haver de patir per no sortir de quadre.

De fons, hi ha un debat que funciona d’activador: els humans preparen una nova espècie d’homínid que dribli les dificultats de supervivència que el mateix humà provoca a la Terra. Artigau juga, a través dels conceptes de la intel·ligència artificial, en els conceptes més profunds de la humanitat: on quedaran les emocions i els records en el futur? Fantasia i por.