Arts escèniques

Crònica

trobada de programadors

Sacsejats, fins al límit

La sacsejada que abans acceptaven els actors ara està amenaçant determinades direccions escèniques

Turbulència contínua. Si un videojoc del Macho man d’Àlex Rigola fa regirar l’estómac (sobretot pensant que el tenen 90 milions de persones i que hi juguen tant adults com adolescents), tampoc deixava indiferent l’operació de circumcisió al Municipal de Girona a Génesis 6:6-7, d’Angélica Liddell. Ahir, el solo de The generosity of Dorcas, de Jan Fabre, poetitzava el sacrifici de la deixebla torturada. Unes 50 persones (quatre de les quals, arran de la quinzena de persones que van fer de piquets informatius que demanaven que no es programés o que no s’hi assistís) van demanar que els tornessin els diners de les entrades. La sacsejada final, tot i la tensió dels responsables del festival pel risc que intentessin boicotejar la funció, va ser molt tranquil·la i constructiva.

En espera d’una resolució sobre la denúncia a la premsa d’un grup d’actors i actrius, el festival ha mantingut l’obra en cartell. Amb la presumpció d’innocència, és lícit no arraconar-la. Maria Àngels Cabré, de l’Observatori Cultural de Gènere, lamentava l’error del Temporada Alta: creu que, com amb els polítics acusats de corrupció, toca arraconar-ho fins que hi hagi una sentència ferma. Ella proposava que, com a mínim, s’hagués canviat de data (ahir era el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència de Gènere) i, a canvi, es fes alguna acció d’homenatge a aquest col·lectiu.

Són temps ben estranys. Agnès Mateus –juntament amb Quim Tarrida, es va voler afegir a la quinzena de manifestants– en va poder fer un humor ben negre en el seu Rebota, rebota y en tu cara explota. El cervell del públic queda sacsejat amb tants revolts cap a lletjor i neguits a escena (Liddell, Rigola, Platel...) i, en canvi, s’ha de ser mesuradíssim a l’hora de no ofendre la corona espanyola per por de no rebre una denúncia penal.

Liddell ha bastit un arsenal d’imatges, de situacions oníriques, de malsons, de surrealisme. Però no ha donat les claus per descodificar-ho. El versicle en qüestió diu: “[El Senyor] s’entristí i es penedí d’haver-los creat [els homes].” Des d’aquesta cita, es pot entendre clarament aquest desig de rebentar els fetus abans de néixer. De pegar als ventres de les embarassades. El teatre de Liddell entén la interpretació des d’una radicalitat i una forma obertament provocadores. El contrast és constant. Del blanc al negre, o al vermell. La circumcisió d’arrencada només evoca un punt de rebuig, i el món hebreu. Liddell imagina una mena de semideus que discuteixen sobre Jesús com a Déu i fill de dona. Ho fan en rus. I només es vesteixen quan s’adonen que van nus (una inexplicable reconversió a una mena d’Adam i Eva). El teatre del dolor furga en l’angoixa per remoure l’espectador. Si a La casa de la fuerza era capaç de traslladar-lo a una mena d’espai contemplatiu, ara costa molt més accedir-hi, perquè hi falten connectors textuals, conceptuals. La imatge, d’una gran potència, sovint des d’una velocitat reduïda, s’ha menjat el link que connecta amb el món quotidià; es trasllada a una esfera èpica, amb una iconografia recognoscible. Aquest treball queda coix, tot i la contundència de les imatges, l’entrega dels intèrprets i la potència del monòleg final.

El cap de setmana s’ha tancat amb una sensació estranya per la manera de fer visible que hi ha determinades actituds a la sala d’assaig que cal revisar. La sacsejada que abans acceptaven els actors ara està amenaçant determinades direccions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.