El refugi dels infants

F a pocs mesos que ha començat la tercera guerra carlina i la situació de les forces tradicionalistes a Catalunya és dolenta, amb bona part dels militars d’alta graduació enfrontats. Per tal d’intentar redreçar la situació, el pretendent carlí, Carles VII, decideix enviar-hi el seu germà Alfons. L’infant va acompanyat de la seva muller i també del general Larramendi, que ha estat designat per fer-se càrrec de l’exèrcit de Catalunya. El viatge es prepara de forma minuciosa i vol fer-se coincidir amb la captura d’Olot, però la indisciplina i la indiferència de Francesc Savalls provocaran que l’entrada sigui molt menys triomfal d’allò que hom desitjaria.

A través de les memòries de la muller de l’infant, Maria de les Neus de Bragança i de Borbó, ens és possible reconstruir la ruta que segueix la comitiva reial des de l’hostal de la Muga, a pocs metres de la frontera, fins arribar al santuari de Finestres, el nostre espai amb història. El trajecte transcorre enmig d’una geografia esquerpa i un clima feréstec, amb els camins enfangats i el vent que bufa amb intensitat. La comitiva avança amb lentitud. Només té l’ajuda d’un parell de burrets i un cavall. La primera nit, pernocten en un mas a prop dels aiguavessos de Sant Grau i la princesa es veu atacada per un exèrcit de puces que l’assetja durant tota la nit. L’endemà, ja de camí, el general Larramendi té un ensurt amb la somera i és llançat a un gorg. A banda d’aquest adversaris, el principal perill rau en els exèrcits liberals, que segueixen els talons dels enviats reials.

Finalment, el dissabte 4 de gener, la comitiva arriba al santuari de Finestres. Allà, els rep efusivament el rector, que Maria de les Neus qualifica de “carliníssim”. En el seu relat, la infanta descriu l’indret i destaca: “L’edificació que es convertiria en el nostre castell no va tenir arquitecte, perquè va ser-ho la naturalesa, atès que la mà humana s’havia reduït a una capella modestíssima i al pobre habitatge del sacerdot.” També descriu el paisatge majestuós que albira, des del puig Sou fins a la muntanya del Sou: “Dominàvem pics d’una bellesa molt singular, als vessants de què s’alçaven boscos imponents de roures, alzines i altres arbres que s’estenien pels estrets canals i les boniques valls de les comarques que ens semblaven llunyanes.” L’espectacle és aclaparador i, mentre el seu marit intenta localitzar Francesc Savalls, la infanta es passeja pels voltants de l’ermita acompanyada del rector. Els infants, com ens podem imaginar, intenten passar desapercebuts; però, malgrat tot, la notícia s’escampa i es produeix un lleu degoteig de visites: “A Finestres venia poca gent, llevat d’algun confident del capellà, algun vigia, algun missatge, i ningú més.” Durant dies, no hi ha notícies de Savalls, talment com si l’hagués engolit la terra. Els propietaris que els acompanyen surten diàriament a la recerca del capitost carlí, però, dia rere dia, retornen sense notícies. El brigadier, doncs, manté el seu tarannà rebel. Segons la versió de la infanta, el motiu del seu enuig era perquè “no podia admetre que fos Larramendi el cap de l’estat major, amb l’excusa que aquest havia servit en l’exèrcit de la reina Isabel”.

Per tal de facilitar les coses i deixar el camí lliure a Savalls, l’infant carlí envia Larramendi a una inspecció a Barcelona. El dia 7, finalment, el brigadier es posa en contacte amb els infants, però els proposa mantenir la trobada en una masia llunyana. Però gràcies a les gestions de Bonaventura Puigbert, Savalls es digna a pujar al santuari. Mentrestant, el gros de la tropa carlina espera a peu de la muntanya. La infanta, que reprodueix les informacions del seu marit, remarca que “malgrat que [el brigadier] s’ha mostrat bastant decent durant l’entrevista [...] aquell cap s’obstinava a no cedir en el tema de Larramendi”. Maria de les Neus també recorda amb agror el desaire de Savalls, que no els ha anat a rebre a la frontera i que s’ha justificat dient que no sabia la data d’entrada. Segons la infanta, però, això era fals: “Ens constava perfectament que estava assabentat de tot.” El dia 9, sense massa convenciment sobre el resultat de les negociacions, Savalls abandona l’indret i, poca estona més tard, després de resar una oració a la mare de Déu, també ho fa el matrimoni: “Es feia urgent que abandonéssim un indret on havíem estat vistos per massa gent.” En el seu relat, Maria de les Neus descriu la baixada com “un passeig nocturn [...] deliciós”: “La nit era tèbia, com qualsevol nit d’avançada la primavera i no d’un 9 de gener. Uns mussols ens acompanyaven amb el seu crit quasi infantil.”