Lluís Homar somriu a Guy Cassiers

Lluís Homar torna al Temporada Alta amb un monòleg molt poderós. Si va sobtar tothom el seu treball a Terra baixa, en què interpretava tots els papers protagonistes del drama –“Terra baixa soc jo”, deia–, ara emprèn un altre viatge, en el qual és un refugiat que, sense conèixer la llengua del país d’acollida, somriu davant les oportunitats que li brinden. És, alhora, narrador, el senyor Bark, el senyor Linh i (s’intueix) també la neta –en realitat, el primer motor per sortir del seu país d’origen–. La neta del senyor Linh, dirigida per Guy Cassiers, es presenta al Temporada Alta de dijous a dissabte. I es representarà al Lliure del 13 al 30 de desembre. Homar prefereix no entrar en la nova crisi del Teatre Lliure arran de la dimissió de Lluís Pasqual. Prefereix recórrer a l’actitud sempre positiva i agraïda d’aquest senyor Linh, somriure obertament. Reconciliar-se amb tothom somrient. Cassiers accepta el repte, entusiasmat.

La neta del senyor Linh és un projecte a quatre veus. Ja s’ha estrenat en flamenc i en francès, ara en català, i properament en anglès, amb un actor diferent per a cada llengua. I és possible que Homar també en faci una versió traduïda al castellà per representar-la a Madrid. El repte de Guy Cassiers, que el Temporada Alta i el Lliure han volgut abraçar, és que de cara al 2020 aquesta obra es presenti en un teatre de París interpretada pels quatre actors. Per Cassiers, és important que hi hagi aquesta barreja de cultures, perquè demostra la diversitat que hi ha a Europa. Des d’aquesta diversitat, ha de ser més orgànic acceptar l’arribada dels altres, dels refugiats.

Aquest treball parteix de la novel·la homònima de Philippe Claudel. Sergi Belbel n’ha fet l’adaptació al català. El Temporada Alta vol enfortir la relació dels directors internacionals amb els actors de casa. És el cas de L’omissió de la família Coleman amb Claudio Tolcachir. Però, sobretot, els interessa obrir noves produccions, com en el cas de Kristian Lupa amb Davant la jubilació (que fins al 13 de desembre està fent temporada al Teatro de la Abadía de Madrid, en castellà: Ante la jubilación). Són oportunitats perquè els grans intèrprets puguin ampliar la seva experiència, més enllà de les direccions més habituals que ja coneixen.

El director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, entén que cal forjar l’Europa de les cultures en contraposició amb l’Europa econòmica (que “es pateix cada dia”, explica). Perquè, a còpia de compartir cultures, es cultiva l’empatia i l’entesa amb els altres. De fet, admet Guy Cassiers, el repte de l’obra és “imaginar-se el senyor Linh dalt de l’escenari”. Per això, celebra la capacitat d’Homar de servir el text i el personatge. També la seva habilitat amb les càmeres, perquè la peça en fa servir en directe. I Homar en surt airós. Efectivament, l’actor, que havia decidit deixar el teatre i passar a centrar-se en el cinema, ha tornat amb molta força als escenaris. En part, gràcies a la insistència de Salvador Sunyer perquè no l’abandonés. Va tornar amb una adaptació de Terra baixa el 2014, que va esdevenir reconciliadora.

¿És adequat que un actor interpreti el paper d’un refugiat immigrant, tenint en compte que l’última producció del Teatre Lliure ha rebut crítiques per haver canviat el personatge d’infermer negre per un de blanc? La directora artística en funcions, Aurora Rosales, admet que ara el debat es produeix perquè passa al Teatre Lliure. Moltes de les seves actuacions estan “en el focus”, i n’és un exemple el fet que se’ls recrimini, ara, que el personatge d’A.K.A. no sigui un immigrant com el que el representa, quan –diu– fa un any que es va estrenar a la Flyhard i aleshores ningú es va estranyar de res.

La producció assenyala la necessitat del muntatge. Teòricament, el senyor Linh (que podria ser un vietnamita) no hauria de saber un borrall de català (aquesta és la clau imprescindible), però llavors no podria interpretar el paper de narrador ni el de senyor Bark, que és qui l’acull. El misteri és com es comuniquen i com forgen una amistat sense poder-se comunicar a través de l’idioma. És el somriure (una altra vegada) el que facilita la complicitat entre aquests dos personatges. Per Guy Cassiers, el més important és que hi hagi un personatge que apel·li a la “nostra responsabilitat en aquestes situacions”. “Els mitjans de comunicació parlen de temes abstractes, però no baixen al cas concret”, hi afegeix. Accedint al testimoni dels senyors Linh, s’entén el cas de la persona i es descarta la lectura de la por que circula, com si la crisi dels refugiats fos la fi de la civilització. I és que el director belga té clar que el teatre és una eina molt vàlida per poder estudiar “l’arrel dels problemes”.

Homar entén que, avui, la vida és massa complexa. Aquesta obra, per la seva senzillesa, hi aporta molta potència: “No cal res més.” Agraït de conèixer Cassiers i de poder-hi treballar, i lamentant la crisi del Lliure, apel·la al somriure “enmig de la voràgine”. “És el que puc aportar ara”, conclou.