Sentim campanes i no sabem d'on

Ara que tinc més temps i puc cavil·lar i rumiar, m'he ado­nat –he cai­gut en el que a mi em sem­bla cer­tesa– que, de tot el que passa en aquest món, en sen­tim cam­pa­nes i no sabem d'on. A mi m'agra­da­ven els dies de serè, els dies de serè mori­ge­rat (no puc dir pas «de serè asse­re­nat»), d'aquells que l'aire sem­bla nou de trinca i, fins i tot, puri­fi­cant. Dei­xem'ho córrer: aquells dies de l'opti­misme ado­les­cent han fet fallida. La meva fe ja no és la del model estàndard. La meva es mou arran de terra i jo la busco allà on és. Deu ser una fe terrícola, pedes­tre i, si no toca altre remei, muni­ci­pal i tot, sense obli­dar que es podria, tal vegada, cons­truir una huma­ni­tat accep­ta­ble a costa d'arraïmar muni­ci­pa­li­tats. Sóc cons­ci­ent que la meva recerca es mou en un aire cas­ti­gat, l'aire que tenen els masos robats i arren­gle­rats en file­res ina­ca­ba­bles i el baf que gasta la vida vul­gar des que tot l'any és fi de mes i gener sense rebai­xes. També sóc cons­ci­ent que el que dic és car­rincló i que ho segrego d'acord amb l'estat gene­ral d'un uni­vers par­ti­cu­lar i tro­nat. Però mal­grat l'espe­rança que, en el fons, la ganya sub­jec­tiva esti­gui dis­tan­ci­ada del som­riure glo­bal, em temo que, sense per­dre la con­fiança en la ruta –para­do­xal­ment sem­pre posi­tiva– de la passa humana, ara cir­cu­lem per un paratge cruel i des­a­gradós. Un mal període per a la ger­nació que actu­al­ment nodrim, és a dir, els que pro­ta­go­nit­zem la pro­cessó. Men­tre que el lamen­ta­ble pano­rama indu­eix a creure (m'ha induït a creure, mal­grat la meva resistència si no heroica almenys obs­ti­nada) que és cert que exis­tei­xen les con­fa­bu­la­ci­ons, les cons­pi­ra­ci­ons i les con­ju­res i que l'ego­isme (el mal), ben armat. es con­xorxa cons­tant­ment con­tra el dèbil (el bé?).

Hi ha un capi­ta­lisme inhumà i gegantí que té un poder suprem men­tre que la infor­mació està mor­das­sada i més ensi­bor­nada que cor­rom­puda. Pla­nen sobre nos­tre molts fets incom­pren­si­bles que cru­ci­fi­quen el món actual. Comen­cem pel drama de la droga. Algú pot expli­car d'on surt la tolerància per con­sen­tir un tràfec tan gegantí com des­truc­tor, amb la fulla de coca i l'opi com a matèries bàsiques? Fun­ci­ona la falsa excusa, la gran men­tida que pro­hi­bir el cul­tiu del cas­call i la coca por­ta­ria a una mort irre­mis­si­ble a mili­ons de per­so­nes que viuen d'aquest con­reu. Això no és cert. Com poden tole­rar els governs que aquest fabulós engany tor­turi tants països del món amb el càncer del tràfec de dro­gues que els mal­met a tots? I en un altre tema també capi­tal­ment escan­dalós: algú podria demos­trar-nos que la ciència com­pro­mesa amb una con­fe­de­ració mun­dial no podria ali­men­tar a tots els habi­tants de la terra?

Em temo que no parlo prou clar, que no em sé fer enten­dre. Però com es pot fer com­pren­si­ble la nos­tra con­for­mi­tat, la nos­tra resig­nació davant d'aquest domini del mal tan ben camu­flat per la bado­que­ria que ens fa creure capaços d'atra­par de seguida la dolce vita, l'esquer, que tants cre­iem a l'abast? Amb el James Bond ens fa enten­dre que el senyor del mal només surt en els con­tes de brui­xots con­tem­po­ra­nis. Ningú creu en el com­plot del diner, en el poder mun­dial del diner, d'aquell diner que en con­cen­tra­ci­ons ele­va­des és tan apte per al crim com per al geno­cidi. Aquest és el poder dels més rics, dels que no figu­ren a les llis­tes de la premsa groga: són aquells que per aug­men­tar poder i riquesa s'afi­lien a la total insen­si­bi­li­tat. La incre­du­li­tat, però, ens tran­quil·litza i ens pen­sem que l'empe­ra­dor del mal només pot amenaçar en la ficció del cine comer­cial ame­ricà. Per això ens cal­drien més denúncies, més tes­ti­mo­nis, més ele­ments com el Mayor Zara­goza actual, com la monja cata­lana que ha des­pu­llat els grans labo­ra­to­ris far­macèutics, com el bisbe Pere Casaldàliga, avor­rit pel Vaticà. I com aque­lla pel·lícula en tres lliu­ra­ments, El Padrino. Recor­den a –em penso– la 3a part quan el capo màxim sent que el seu fill lamenta en un moment de flui­xe­dat la quan­ti­tat de crims que han de fer per enri­quir-se? «No t'amoïnis, fill –el tran­quil·litza–, quan tu tin­guis els meus anys les famílies ja domi­na­reu tots els con­sells d'admi­nis­tració i no us caldrà fer cap feina bruta.» Però cada dia hi ha més poca gent que es pre­o­cupi per la família. I no cal dir per les famílies. I ells, no paren.