El dramaturg del poble

A les acaballes de la seva vida, Àngel Guimerà s’ha convertit en una persona coneguda i venerada arreu del país; i, al mateix temps, en un emblema del catalanisme. El periodista Josep Maria Planas recorda una trobada fortuïta amb el dramaturg a la plaça del Pi de Barcelona, ben reveladora d’aquesta popularitat: “Tocaven sardanes. En Guimerà, acompanyat d’un jove i una noia que gairebé el duien a coll, va passar. La plaça estava completament plena de gent, la qual, en adonar-se de la presència del gran poeta, esclatà en una ovació llarga, formidable. Don Àngel passà enmig d’una doble filera de públic, caminant amb prou feines, somrient, saludant tothom. S’obligà la cobla a tocar La Santa Espina i es renovaren les ovacions i els visques. Quan en Guimerà passà pel meu costat tenia els ulls plens de llàgrimes. [...] Escenes com aquestes es renovaven en tots els llocs.” En pocs anys, els actes d’homenatge i reconeixement es multipliquen, amb jornades en què es combina l’admiració teatral i l’exaltació nacionalista.

És en aquest context quan es produeix l’homenatge que li tributarà la vila de Ribes de Freser el 22 d’agost de 1920, en una jornada que la premsa bateja com a “diada d’afirmació nacionalista”. Aquell matí, Ribes de Freser es desperta endiumenjada, amb la senyera present a qualsevol racó. Segons una crònica apareguda a La Veu de Catalunya, els “domassos catalans lluïen per balcons i finestres, des del xalet senyorial fins als llocs més humils. Al bell cim de la roca de la creu, hi onejava, airosa, la bandera de les quatre barres. [...] Era una nota que enardia l’entusiasme patriòtic.” La senyera també és present a les solapes dels vestits. Els actes comencen de bon matí, amb “un repartiment d’almoines als pobres” i un ofici solemnial en què el sacerdot se sent obligat “a justificar la participació de l’Església [...] en la benedicció de la bandera de la pàtria per la síntesi i harmonia entre els sentiments religiosos i els patriòtics”; en una homilia en què combina textos de Jacint Verdaguer amb altres de Josep Torras i Bages.

El moment culminant de la festa, però, es viurà amb l’arribada d’Àngel Guimerà. Just a l’entrada de la població, la delegació que l’acompanya és rebuda per una munió de gent que criden visques a Catalunya i al dramaturg. Tot seguit, la comitiva es dirigeix al passeig de Freser, que pocs minuts després serà rebatejat amb el nom d’aquell “home excels corbat pels anys però amb la testa enlaire que avança lentament enmig de contínues ovacions”. A l’entrada del passeig, s’hi situa un arc de triomf endomassat amb banderes catalanes; i, just al centre, una tribuna, al darrere de la qual hi ha la làpida en què es pot llegir: “Passeig de n’Àngel Guimerà.” El portaveu de la comissió organitzadora, Jesús Pinilla, dedica el seu discurs a “ponderar l’admirable i patriòtica tasca del Mestre” i justifica la decisió de l’Ajuntament de Ribes de Freser de dedicar “el més important dels seus passeigs a l’autor de Terra baixa, que tan magistralment ha cantat les belleses de les nostres muntanyes”. La resposta de Guimerà és telegràfica; i, després d’agrair la iniciativa, acaba cridant un “Visca Catalunya” que és reproduït pels assistents.

Una vegada inaugurat el passeig, la comitiva es dirigeix a la plaça de la Vila, on està previst dur a terme la benedicció d’una senyera que serà hissada “a la façana de la casa comunal en les diades de la festa”; un esdeveniment que, segons el cronista de La Veu de Catalunya, permetrà que Ribes de Freser “ocupi el lloc que li correspon entre les poblacions de la terra catalana que tenen l’alt honor de posseir bandera”. La bandera ha estat costejada a través d’una subscripció popular impulsada per una comissió “composta per fills de la població i representants de la colònia estiuenca”. El cronista que es farà ressò de l’acte es mostrarà aclaparat per aquella mostra d’exaltació patriòtica i deixarà escrites aquestes paraules: “S’enlaira la bandera i un fort repicament de mans la saluda. Després de beneïda, als acords de l’himne de Catalunya, fou entregada a l’alcalde interí, qui la rebé de mans del metge Josep Bonada, que la donà en nom de tots aquells que per subscripció popular havien ajudat a costejar-la.” En la seva intervenció, el representant del Casal Català de Ripoll, Ramon Casanovas, interpreta aquell acte com “un retrobament d’aquelles contrades amb la seva expressió més fidel, presentant-se als catalans altra vegada com gent amb un caràcter nacional ben definit”. La jornada es clou al capvespre amb una representació de l’obra L’ànima és meva, un dels darrers drames de Guimerà. El Teatre El Foment es quedarà petit. A la sortida de la representació, la gent torna a acomiadar l’escriptor amb “visques, picaments de mans i Segadors”, que no s’aturen fins que el vehicle que transporta Àngel Guimerà ja s’ha perdut en l’horitzó.