Patrimoni

A la cuina de la Casa Masó

Rosa M. Gil i Pep Vila desvelen els secrets del receptari que les dones de la família van fer servir des dels anys 20

La fabulosa arrencada de la grip del 18 potser ha fet oblidar que El quadern gris comença a l’hora de dinar, quan la mare serveix a taula una gran plata de crema i un deliciós pa de pessic, “amb un polsim de sucre ingràvid” al damunt, per recordar a l’estudiant desvagat que era aleshores Josep Pla que aquell dia feia 21 anys. La plata de crema devia ser indispensable en tota classe de celebracions a les cases de certa categoria, perquè Maria de la Bonanova Masó, germana de l’arquitecte, va encarregar-ne, el 29 de juny de 1939, fins a quatre safates per celebrar la comunió del seu fill Narcís-Jordi Aragó. Però si a Pla la irrupció de les postres al menjador va sumir-lo en fúnebres pensaments sobre el seu futur, a casa dels Masó, l’aparició de la crema, i de les galetes per sucar-hi, i del braç de gitano, i de la macedònia de fruites per rematar-ho, va servir per endolcir no només la consagració religiosa del fill, sinó sobretot l’alegria familiar pel retorn a casa, després de més de dos anys fugit a causa de la guerra, del pare, el procurador Estanislau Aragó.

El menú d’aquella celebració, i centenars d’altres que van proveir la taula dels Masó durant més de seixanta anys, ja fos per festes assenyalades, pels dies de cada dia o per les llargues temporades d’estretors i penitència de la postguerra, s’han conservat en receptes, notes de cuina i llistes de compra que les dones de la família van anar recopilant i compartint des de la dècada dels vint fins ben bé el 1968, i una selecció de les quals Rosa M. Gil Tort i Pep Vila han editat en l’últim volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Són els mateixos plats, servits enmig de “comentaris de joia”, que Josep López-Picó evocava amb enyorança de les seves estades a Girona a principis del segle XX, generosos en sopes, bunyols i rostits, a través dels quals es pot resseguir la vida quotidiana d’una família típica de la burgesia gironina sense moure’s de la cuina. La majoria de les receptes provenen de la llibreta que va confeccionar Maria de la Bonanova Masó, copiades amorosament, amb cal·ligrafia escolar, de les fórmules transmeses per la mare i les cuineres que servien a la casa o extretes de les revistes femenines de l’època o dels llibres de cuina de l’italià establert a Barcelona durant la Gran Guerra Josep Rondissoni, molt popular entre les mestresses de casa de classe mitjana i alta. De l’estudi del receptari, s’infereix que a can Masó es feia poc ús de les herbes aromàtiques, que en canvi es recorria sovint a les reduccions a base de vins i conyacs, que havien desenvolupat un acusat sentit de l’aprofitament, i que els dolços i les llepolies eren molt apreciats. En temps de guerra, va prevaler una “estudiada filosofia de l’estalvi”, com assenyala Rosa M. Gil, sobretot a partir de 1938, quan les dones de la casa anoten al dietari on registraven l’economia domèstica l’arribada excepcional d’una bossa de pomes, un sac de patates, algun paquet enviat de França i els embotits que la criada els portava de la matança del porc al mas.

El nou volum dels Annals de l’IEG publica també aproximacions biogràfiques a l’historiador Joaquim Botet i Sisó o al geògraf Agustí Xercavins, a més d’estudis sobre la vigència de Josafat, sobre la repressió a Cadaqués durant la postguerra, o sobre el paper de les dones a través dels monuments del cementiri de Lloret.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.